3r ESO- doc. 1
I- EL JUDICI DE LES DEES
ZEUS: Iris, pren aquesta poma, ves-te’n a Frígia i li dones a Paris, el fill de Príam. Li dius: Paris, Zeus et mana que facis de jutge i diguis quina d’aquestes dees és la més bella. Com a premi, la guanyadora rebrà aquesta poma.
AFRODITA: A mi no em pot pas trobar cap defecte, perquè no en tinc!
HERA: Que n’ets de creguda! Nosaltres tampoc no tenim cap por! Que ho decideixi Paris.
IRIS: Va som-hi! Jo us guiaré fins allà. Jo el conec, aquest Paris, i sé que serà un jutge just.
AFRODITA: És solter aquest xicot?
IRIS: És solter, és solter. Però per què ho preguntes?
AFRODITA: Ah! no, per res. Pura curiositat.
ATENA: I, la guerra, li agrada?
IRIS: no ho sé, però com que és jove i fort, suposo que sí. Però va, calleu que ja arribem a la cova on viu, al mont Ida. Ja veig el seu ramat i tot.
TOTES TRES DEES: Ah sí, ja ho veig!
PARIS: Hola, joveneta. Qui són aquestes tres dones que vénen amb tu. Són molt boniques totes tres!
IRIS: No són dones, són dees! I Zeus et mana que tu facis de jutge i diguis quina és la més bella de les tres. La que tu trobis més bonica, ha de rebre aquesta poma com a premi.
PARIS: A veure què diu? "A la més bonica". Però jo en sé més de cabres i vaques que no pas de deesses! Totes tres són molt boniques! Potser que es despullin i jo vegi quina és més bonica, d’aquesta manera.
ATENA I HERA: I un bè negre!
AFRODITA: Jo no hi tinc cap inconvenient. I a més, si em tries, et concediré l’amor de la dona més bonica d’entre les humanes.
HERA: L’amor és efímer, Paris. Jo et faré l’amo de tota Àsia.
PARIS: Què us penseu, que em comprareu amb promeses? Acosta’t, Atena.
ATENA: Aquí em tens al teu costat, i si dictamines que sóc la més bella, mai no marxaràs derrotat del camp de batalla, perquè et convertiré en un guerrer invencible.
PARIS: No em fan cap falta les batalles. Però això no tindrà importància a l’hora de prendre la meva decisió.
AFRODITA: Aquí em tens al teu costat; examina’m bé, no et deixis res; pren el temps que calgui per mirar cada centímetre de la meva pell. Fa temps que he observat que ets jove i atractiu. Però aquí, visquent en aquesta cova, no deus haver conegut una dona bellíssima, àvida d’amor, que viu trista i sola perquè el marit no li fa cas. És blanca com un cigne, delicada. Si ho vols, jo t’arreglo alguna coseta amb ella.
PARIS: Amb una dona casada?
AFRODITA: Jo sé com se solucionen aquestes coses. Te’n vas a Grècia amb una excusa qualsevol i, quan arribes a Esparta, jo faré que s’enamori de tu.
PARIS: I voldrà abandonar el marit?
AFRODITA: T’acompanyarà el meu fillet Eros.
ATENA: Això és trampa! Qui és la més bonica, digues-ho!
HERA: No s’hi val promoure l’adulteri!
ZEUS: Ja veig qui guanyarà el premi.
PARIS: Bé, després de rumiar-m’ho molt, et dono a tu la poma, Afrodita.
II- EL RAPTE D’HÈLENA
Paris va navegant per l’Hel•lespont. Onades altes i fosques. Pluja. Ell i els seus companys desembarquen i arriben a Micenes, d’amplis carrers. Albiren Esparta, al costat del riu Eurotas. Fa vent i Paris vigila que la brisa no li esvaloti els cabells. No corre per no despentinar-se. Hèlena obre els forrallats. Soroll de panys de ferro que s’obren. Apareix ella, el crida i el condueix al fons del casal. L’invita a seure en un setial tot nou, de plata. Hèlena queda embadalida per la bellesa de Paris.
HÈLENA (a part): Sembla Dionís, però no té els pàmpols de vinya a damunt del cap.(dirigint-se a Paris): Estranger, d’on véns? Digues de quina família ets. Sembles un rei gloriós, o un déu, però no et reconec.
PARIS: Potser has sentit parlar de Troia, que Posidó i Apol•lo van protegir amb una muralla? Has sentit parlar d’un rei opulent de Troia, descendent del Crònida? Sóc el fill estimat de Príam, ric en or, sóc l’àrbitre de les deesses, que vaig fer de jutge i vaig aprovar l’esplendor d’Afrodita; i ella, com a recompensa de la meva acció, accedí a concedir-me una esposa il•lustre que anomenen Hèlena, tan bella com Afrodita. Per ella he gosat travessar tantes onades. Vine sací, celebrem les nostres noces, ja que Afrodita ho mana. Saps que menelau és una mica ... dèbil ...
(Hèlena fixa la mirada a terra i queda sense paraules)
HÈLENA: De debò ets de Troia, que van construir Apol•lo i Posidó? M’agradaria molt conèixer aquella ciutat. Pren-me ara mateix i portar-m’hi! Et seguiré, tal com mana Afrodita. No em fa cap por Menelau, quan Troia m’haurà coneguda.
(neix l’aurora. Llum ascendent. Paris porta Hèlena cap a la nau)
HERMÍONE (plorant, a les serventes): Companyes, on creieu que se n’ha anat la meva mare? No ha vist que jo em posava a plorar, en veure que marxava?. Ahir al vespre va venir a fer-me companyia al meu llit i es va adormir al meu costat!
SERVENTES: Hermíone, no ploris! La mare se n’ha anat però tornarà. No veus que, de tant plorar, se t’enfonsen les galtes i els ulls se t’emmusteixen? Potser ha anat a banyar-se al riu i s’ha entretingut mentre tornava.
HERMÍONE: Ella coneix la muntanya, el riu, els camins, no pot ser que s’hagi perdut. Les estrelles dormen i ella fa nit entre les roques? Les estrelles es lleven i ella no torna! Mare, on ets? On t’has perdut? Quina fera t’ha mort? T’has estimbat a la muntanya? He mirat per tot arreu, entre els arbres, però no he trobat el teu cos. No t’hauràs negat a les aigües de l’Eurotas? (mentre gemega, a Hermíone li sembla veure la seva mare i, astorada, crida) Ahir vas fugir de casa i em vas deixar plorant ...
L'OMBRA D'HÈLENA: Filla, l'home que ahir vingué em va raptar amb enganys i amb l’ajut d’Afrodita.
HERMÍONE: Ocells, aneu a Creta i digueu a Menelau: “Ahir vingué a Esparta un home sense normes i se’n dugué la meva mare! (Hermíone plora. Els homes es preparen per la guerra)
FI
........
3r ESO doc. 2
TESEU
Personatges: TESEU / NARRADOR / ARIADNA / DÈDAL / COMPANYS
(Es proposa de representar aquestes escenes del mite de Teseu al Parc del Laberint d’Horta, en diferents punts, segons el fil de la narració)
TESEU: Quina terrassa! Quin palau! I quins jardins!
NARRADOR: Era el mes de març i la primavera ja bategava per tot arreu.
ARIADNA: Vine! No em fa res que ens vegin; però per enraonar estarem millor sota aquells arbres.
NARRADOR: baixant alguns graons, el dugué a la part més profunda del jardí. Uns arbres ocultaven la lluna però no el seu reflex a l’aigua. S’havia canviat de vestit. Ja no portava la faldilla de volants, sinó una mena de túnica que li flotava al voltant del cos.
ARIADNA: Escolta! Aquí corres un gran perill. Véns a combatre el meu germanastre, el Minotaure, ja ho sé. Escolta’m bé. Triomfaràs sobre ell, n’estic segura: Però fins ara, ningú no n’ha pogut sortir, del laberint on habita el monstre; i tu tampoc, tampoc, no podràs sortir-ne, a menys que la teva amant, que sóc jo, que estic a punt de ser-ho, t’ajudi. No pots fer-te ni idea de com n’és de complicat, el laberint. Demà et presentaré Dèdal, que t’ho explicarà. (El seu fill, Ícar, només se’n va poder sortir pels aires, volant). La teva única salvació és no abandonar-me mai. O t’hi avens o em deixes. Si em deixes, pitjor per tu.
TESEU: I el teu pare, el rei, què en dirà de tot això?
ARIADNA: Ah, no res! Quan la meva mare va tenir l’aventura amb el brau, va dir: “El que està fet, fet queda”.
NARRADOR: Dèdal és molt alt d’estatura; duu una barba més llarga que la de Minos, com de plata. Sempre parla molt lentament i tothom comprèn que, quan calla, és que està reflexionant.
DÈDAL: Quan la reina acabava de donar a llum aquell monstre, Minos estava molest i em va demanar que projectés un edifici i uns jardins d’on no pogués escapar-se. Però, com que conec el teu desig de combatre el Minotaure, et donaré uns consells: Tot sol no te’n sortiràs. T’ha d’acompanyar Ariadna. He pensat que Ariadna estigui lligada amb tu per un fil. Així podràs tornar cap a ella si t’extravies. Pren aquest cabdell.
ARIADNA: Dóna’m el cabdell! Ja el guardaré jo. Anem cap al laberint!(La comitiva es dirigeix cap al laberint) Vine, ens lligarem i així no et perdràs(Teseu fa cara de veure-hi segones intencions. Es troben els companys de Teseu a l’entrada del laberint).
TESEU: A poc a poc, que no s’emboliqui el fil. (fa com que troba el Minotaure, mig adormit. El monstre aixeca el cap i es mira Teseu als ulls)És preciós! No el puc matar! Jo no l’odio tant com per matar-lo! Però ... i els meus companys?
(Li clava l’espasa. Rebobina el fil i torna fins a Ariadna) (Als companys): Va! marxem!
ELS COMPANYS: No, aquí a Creta s’hi viu molt bé!TESEU: He dit que marxem! (Fa el posat trist, com si hagués estat derrotat)
FI
Suggeriments relacionats: Picasso, El Minotaure.
4t ESO- doc. 3
VESUVIUS
Escenificació de la vida diària en una petita ciutat d’Itàlia. Acaba amb els primers senyals de l’erupció volcànica de Pompeia, l’any 79. A l’apèndix es dóna informació sobre aquest tema.Un professor llegeix a classe un fragment de Virgili que parla d’un combat de boxa.L’ensenyament a Roma es basava sobretot en la repetició i el cant. Les ciutats eren molt sorolloses, com diu Marcial. Juvenal parla dels perills de passejar pel carrer de nit.Dos borratxos s’estan barallant. Uns grafiters estan escrivint consignes electorals a la paret. Els noms que se’ls atribueixen són esmentats a les parets de Pompeia.M. Cerrini Vatia és el nom real d’un candidat a Pompeia.L’anècdota dels cristians sembla forçada, per la data.
Personatges:
DOS BORRATXOS
ESCLAUS 1 i 2 (acompanyen el borratxo 2)
AEMILIUS (escriptor de graffiti)
FLORUS (escriptor de graffiti)
FRUTTUS (escriptor de graffiti)
MERCADER (no parla)
FORNER
MARCUS (cristians)
PHILLIPUS
LUCIUS (un bon alumne)
ESCLAU 3 (pedagog de Lucius)
MESTREPUBLIUS (un alumne endarrerit)
ESCLAU 4 (pedagog de Publius)
DECIMUS (un mal alumne)
ESCLAUS 5 i 6 (acompanyen Decimus)
VEÍ
L’escena transcorre a un carrer de Pompeia. El borratxo 1 està estirat al mig de l’escenari. Entren tres grafitters: Florus, amb una torxa i pintura, Aemilius, amb una escala petita, i Fruttus amb un cubell. És fosc i procuren no fer soroll. Florus es dirigeix a Aemilius:
FLORUS: stt! tace!
(Aemilius a Fruttus)
AEMILIUS: tace!
FRUTTUS (girant-se enrere, però no hi ha ningú): tace!
(Aemilius es gira i dóna un cop a Fruttus amb l’escala)
AEMILIUS: quo procedimus? quid quaeris, lanternari?
FLORUS: murum quaero.
(Fruttus que no ho ha entès)
FRUTTUS: quid quaerit?
(Aemilius dóna un altre cop a Fruttus):
AEMILIUS: murum.
FRUTTUS: ah!
AEMILIUS: habesne titulum?
FLORUS: ecce! hic habeo.
FRUTTUS: quid habes?
(Florus i Aemilius es giren. Tercer cop d’escala a Fruttus)
AEMILIUS: (cridant) titulum!
AEMILIUS: quid est?
FLORUS: (prenent-li el pèl) quid est?
FRUTTUS: (més fort) quid est?
FLORUS: tace!
(Florus alça la torxa i llegeix un fragment de papir):
FLORUS: “Marcum Cerrinium Vatiam rogamus”
(Aemilius dicta):
AEMILIUS: "Marcum Cerrinium Vatiam ... scripsit Aemilius. aderant Florus et Fruttus."
FLORUS: minime. "Scripsit Florus, aderat Aemilius."
FRUTTUS et FRUTTUS.
AEMILIUS: scripsit Aemilius. Florus aderat lanternarius.
FLORUS: scripsit Florus. Aemilius aderat et scalas portabat.
FRUTTUS: Fruttus quoque aderat.
Passa un MERCADER molt carregat. Els grafiters callen per no ser vistos.
FLORUS i AEMILIUS: tace!
AEMILIUS: ego sum scriptor, ego scribo.
FLORUS: tune scribis? minime. Ego optime scribo.
(Fruttus va cap a ala paret amb el cubell)
FRUTTUS: ego sum de Albator. Hic est murus. Est murus pulcher.
(El pinta de color blanc)
ecce! iam murum feci pulchriorem
(Entra un forner cridant):
FORNER: panem, eme panem!
(Els dels GRAFITI no li fan cas)
FLORUS: murum pulchriorem numquam vidi.
AEMILIUS: est murus pulcherrimus. Da mihi!
(Aemilius pren a Florus el pot de pintura)
ten escalas! ... panem, eme panem!
FORNER: (cantant) panem, eme panem!
(Surt el FORNER. Els grafiters segueixen discutint entre ells. Entra el BORRATXO 2 portat pels ESCLAUS 1 i 2)
BORRATXO 2: serve, fer ...
ESCLAU 1: quid?
BORRATXO 2: fer ... fer ...
ESCLAU 2: num ebrius est?
ESCLAU 1: ita vero, ebrius, iterum ebrius, semper ebrius.
BORRATXO 2: fer.
ESCLAU 1: fer dominum.
BORRATXO 2: luna me domum ducit.
ESCLAU 2: sed luna non lucet.
(El BORRATXO 1 s’aixeca trontollant i es queda mirant la discussió. Els ESCLAUS es mantenen a una certa distància. DOS BORRATXOS van caminant i es recolzen l’un amb l’altre)
BORRATXO 1: unde venis? nil mihi respondes? aut dic aut accipe …
(El BORRATXO 1 empeny i colpeja al BORRATXO 2)
ESCLAU 1: rixa est.
BORRATXO 1: ubi te quaero, furcifer?
(Els dos BORRATXOS s’aferren l’un amb l’altre. Després cauen de costat i aparentment es queden adormits)
ESCLAU 1: ecce! somnum rixa facit.
(Entra MARCUS amb sigil. Els altres resten callats en segon pla)
MARCUS: Nox esto luna tamen non lucet. Ego o villa discedo, sed perterritus sumo sum servus. Ego Christo credo.
PHILIPPUS: (molt fluixet): Maree.
MARCUS: quis est?
PHILIPPUS: ego, Philippus. Esne paratus?
MARCUS: sum paratus, sed perterritus sumo.
PHILIPPUS: crede deo. ego quoque sum servus. sed nos Christiani sumus. nos Christo credimus.
MARCUS: quo procedimus?
PHILIPPUS: procedimus ad fratres. omnes cibum capimus. omnes cantamus. tum discedimus et ante lucem ad dominos revenimus. crede deo, mifrater!
(Surten d’escena. Entra LUCIUS, un bon alumne que va cap a escola content, seguit per l'ESCLAU 3, pedagog de LUCIUS, que porta tots els estris d’escola)
LUCIUS: ecce, adsum. portasne stilum?
ESCLAU 3: ecce, stilus.
LUCIUS: portasne ceras?
ESCLAU 3: ecce, cerae.
LUCIUS: portasne tabulas?
ESCLAU 3: ecce, omnia habeo. optimus sum capsarius.
LUCIUS: quid herifecimus? ... Vergilius ... liber quintus. (Recita un fragment de Virgili)
LUCIUS: haec fatus duplicem … (etc)
(Aemilius escriu a la paret, enfilat dalt de l’escala)
AEMILIUS: V-a-t-i-a-m ... quis rogat?
FLORUS: nos scriptores rogamus.
AEMILIUS: minime ...
FRUTTUS: ego non rogo.
AEMILIUS: tace! (a poc a poc) rogant vicini.
(LUCIUS puja el to de veu)
LUCIUS: salve, magister!
(Entra el MESTRE)
MESTRE: (a LUCIUS) salve!
(LUCIUS para de recitar)
LUCIUS: Salve, magíster!
MESTRE: (a l’ESCLAU 3) discede, paedagoge! sede puer! solusne ades? ubi sunt alii?
(ESCLAU 3 se’n torna al racó ... Entra PUBLIUS amb el seu ESCLAU 4 darrera)
ESCLAU 4: (al públic) o calamitatem!
PUBLIUS: iam adsum, magister. festinavi. quam celerrime festinavi.
MESTRE: (va repetint fluixet) sed si tantus amor. ... incipiam. (a l'ESCLAU 4): discede, paedagoge! sede puer! quid heri legimus? ... Publius Vergilius Maro ... de athletis ... de pugilibus! quid est athleta?
LUCIUS: athleta currit.
PUBLIUS: ego quoque cucurri.
MESTRE: quid es pugil?
LUCIUS: pugil pugnat.
(PUBLIUS té enveja de LUCIUS i li pega)
PUBLIUS: ego quoque pugno.
(Els ESCLAUS 3 i 4 intenten intervenir-hi de mala gana)
ESCLAU 3: eheu, pueri pugnant.
(Enrenou. el MESTRE ensenya el fuet, etc. El MESTRE recita perquè acabi la baralla)
MESTRE: haec factus.
(Entra DECIMUS, un mal alumne, arrossegat pels ESCLAUS 5 i 6)
ESCLAU 5: (fent-li la pilota) veni, domine parve, veni ad ludum.
DECIMUS: minime, mihi non placet.
ESCLAU 5: sed dominus, pater tuus, te iussit. domina, mater tua, te iussit.
DECIMUS: mihi non placet. ludus me non delectat. magister me non delectat.
(DECIMUS deixa caure una cosa. Quan l’ESCLAU 5 s’ajup per recollir-ho, DECIMUS li dóna una puntada de peu)
ESCLAU 6: (agafant pel braç a Decimus) ego te adiuvo.
(L’enrenou tapa la veu del MESTRE, que crida DECIMUS)
MESTRE: ecce, tertius discipulus, veni, veni celerrime!
(Els ESCLAUS 5 i 6 se’n val al racó amb els altres ESCLAUS)
MESTRE: nos de pugilibus dicimus.
(Els ESCLAUS juguen a daus en un racó ...
Se sent: “Venus!” “canis”
MESTRE: optime.
CLASSE: (recitant) haec fatus duplicem ex umerls reiecit amictum ...
DECIMUS: est lacerna.
MESTRE: (dóna instruccions als alumnes) iterum!
CLASSE:(recitant) haec fatus duplicem ... (etc)
(La CLASSE continua fent enrenou. Un veí se’n queixa aprofitant unes paraules de Marcial)
VEÍ: quid tibi nobiscum est, ludi scelerate magister?
(Segueix ben fort fins on pot recordar)
CLASSE: (recitant) ex umeris reiecit amictum et magnos membrorum artus ...
MESTRE: quid dicit Virgilius?
(PUBLIUS mostra els seus muscles)
PUBLIUS: dicit artus, dicit ossa, dicit lacertos.
DECIMUS: est athleta ingens.
(DECIMUS també els ensenya)
PUBLIUS: ingentior.
(PUBLIUS fa el mateix)
LUCIUS: est atleta ingentisimus
(L’enrenou es fa cada cop més gran. Xerren els dels grafitti, els borratxos, el veí, els nens-deixebles. Arriben els dos cristians: Marcus i Philippus)
PHILIPPUS: ecce! revenimus. Christus adest. nemo nos conspexit. nemo nos spectat. tuti sumus, per Iesum Christum dominum nostrum.
(MARCUS es fa el senyal de la creu)
MARCUS: deo gratias ago.
(De cop i volta tot queda en silenci. Tothom comença a cridar i a anar d’una banda a l’altra. Només es queden quiets MARCUS i PHILIPPUS)
TOTS (alhora): tremorem sensi
fuge!
abi!
sollicitus
fugite pueri!
anxius
quam celerrime
eheu!
PHILIPPUS: est signum. Christus ipse signum dedito signum nobis dedito
MARCUS: deo gratias
FI
ATREZZO:
Es pot preparar, inventa, improvisar o imaginar..
Els que escriuen graffiti han de fer-ho de veritat. Caldrà:
• una tira llarga de paper,
• un retolador vermell gruixut
• al costat, un cubell d’emblanquinar i un pot de pintura.
• un llum
• una escala
• un fragment de “papir”
• un cistell de vímet amb panets
• una “capsa” d’escolar romà, que porta l’esclau 3.
• bastó del MESTRE
• daus per als ESCLAUS.
APÈNDIX
De lluny era impossible saber de quina muntanya venia el núvol de fum que anava pujant. Després vàrem saber que era el Vesuvi. Semblava un pi. Es projectava a l’aire sobre un tronc llarguíssim i després s’escampava com les branques d’un pi. Feia vent i potser això l’escampava d’aquesta manera … De vegades el núvol semblava blanc, d’altres, gris, segons si portava terra i cendra.El meu oncle va donar ordres perquè preparessin un carro i em va dir si volia anar amb ell. Però jo li vaig dir que preferia quedar-me a estudiar. Ell se’n va anar precisament cap a la zona perillosaAra la cendra queia sobre els vaixells. Cada cop era més espessa . Queien pedres i rocs ennegrits, calcinats i trencats per l’escalfor. Alguns fragments queien sobre l’aigua i provocaven un remolí. La costa estava bloquejada per la lava de la muntanya.Sobre el Vesuvi s’alçaven focs i flamarades. De nit semblava que tot brillés més. El meu oncle intentava calmar la gent i els deia que eren fogueres que els pagesos havien deixat o cases que s’havien incendiat, buides i abandonades.Uns tremolors molt forts i molt seguits sacsejaven els edificis que semblava que tremolessin des dels ciments. Els qui estaven en llocs oberts tenien por que els caiguessin pedres al damunt. El meu oncle va tenir una pensada: posar-se a les orelles coixins lligats amb tires de roba per tal de protegir-se de les runes que anaven caient. A altres bandes era de dia però allí la nit era més negra que una nit veritable, il•luminada tan sols per tota MENA de torxes i llums. Van decidir baixar a la platja per veure-ho tot amb els seus propis ulls. Però pels carrers estrets ja no es podia arribar al mar perquè unes onades temibles, enormes, els cobrien.
1r Batxillerat- doc. 4
Θεῶν κρίσις
Ζεύς• τί φῃς;
Ἑρμῆς• Προΐωμεν εὐθὺ τῆς Φρυγίας, ἐγὼ μὲν ἡγούμενος, ὑμεῖς δὲ μὴ βραδέως ἀκολουθεῖτε μοι καὶ θαρρεῖτε. Οἶδα ἐγὼ τὸν Πάριν. Νεανίας ἐστὶ καλὸς καὶ τἄλλα ἐρωτικὸς καὶ τοιαῦτα κρίνειν ἱκανώτατος.
Ἑρμῆς• Οὐ παντελῶς ἄγαμος, ὦ Αφροδίτη.
Ἀθῆνα• Τί οῦν; ἄγαμός ἐστιν;
Ἑρμῆς• ... ἐγὼ δὲ καὶ τὴν Ἴδην ὁρῶ καὶ τὸ Γάργαρον ὄλον ἀκριβῶς,... καὶ αὐτὸν ὑμῶν τὸν δικαστὴν τὸν Πάριν.
....
Ἑρμῆς•... ένθα καὶ τὴν ἀγέλην ὁρᾷς.
Ἥρα • Ἀλλ’οὑχ ὁρῶ τὴν ἀγέλην.
Ἑρμῆς• Τί φῇς; οὐχ ὁρᾷς βοίδια κατὰ τὸν ἐμὸν οὑτωσὶ δάκτυλον ἐκ μέσων τῶν πετρῶν προερχόμενα καί τινα τοῦ σκοπέλου καταθέοντα καλαύροπα ἔχοντα καὶ ἀνείργοντα μὴ πρόσω διασκίδνασθαι τὴν ἀγέλην;
Ἥρα• ... ἔμπειρος εἶ τοῦ χωρίου πολλάκις, κατελθοῦσα πρὸς Ἀγχίσην.
Ἑρμῆς• ... ὁ μὲν γὰρ ἔτυχε τότε συρίζων πρὸς τὸ ποίμνιον, καταπτάμενος δὲ ὄπισθεν αὐτοῦ ὁ Ζεὺς κούφως μάλα τοῖς ὄνυξι περιβαλὼν καὶ τῷ στόματι τὴν ἐπὶ τῇ κεφαλῇ τιάραν δακὼν ἀνέφερε τὸν παῖδα τεταραγμένον καὶ τῷ τραχήλῳ ἀπεστραμμένῳ, εἰς αὐτὸν ἀποβλέποντα.
Ἑρμῆς• Ἀλλ’ οὐ῾γυναῖκές εἰσιν, ῾¨Ηραν δέ, ὦ Πάρι, καὶ Ἀθηνᾶν καὶ Ἀφροδίτην ὁρᾷς•... κέλευει δέ σε δικαστὴν γενέσθαι τοῦ κάλλους αὐτῶν.
Πάρις• γυμνὰς ἰδεῖν βούλομαι.
Ἀφροδίτη• ... ἡ Ἑλένη ἐστίν νέα καὶ καλὴ καὶ κατ’οὐδὲν ἐλάττων ἐμοῦ, καὶ τὸ δὲ μέγιστον, ἐρωτική.
