dijous, 30 de juliol de 2009

DE PROFESSIÓ GRECOROMANS. EL TEATRE DINS I FORA DE L'AULA

Tot el món és un escenari i tots els homes i les dones,
senzillament actors.

Shakespeare, W. Al vostre gust

La selecció de textos que adjuntem són els que s’han emprat a l’IES Santa Eulàlia pel professorat de Llengües Clàssiques aquests darrers 20 anys per tal de difondre la cultura (i de vegades fins i tot les llengües) de l’Antiguitat a través de posades en escena molt senzilles, però que han ajudat als alumnes a viure i a sentir com els nostres estimats grecs i romans. Properament penjarem l’esquema de totes aquestes experiències i les seves correspondències amb les compètències bàsiques, tal com es va explicar a la sessió del dimecres 8 de juny en el marc de l’Escola d’Estiu, per al professorat de Clàssiques.

Carme Llitjós

3r ESO- doc. 1
I- EL JUDICI DE LES DEES

ZEUS: Iris, pren aquesta poma, ves-te’n a Frígia i li dones a Paris, el fill de Príam. Li dius: Paris, Zeus et mana que facis de jutge i diguis quina d’aquestes dees és la més bella. Com a premi, la guanyadora rebrà aquesta poma.

AFRODITA: A mi no em pot pas trobar cap defecte, perquè no en tinc!

HERA: Que n’ets de creguda! Nosaltres tampoc no tenim cap por! Que ho decideixi Paris.

IRIS: Va som-hi! Jo us guiaré fins allà. Jo el conec, aquest Paris, i sé que serà un jutge just.

AFRODITA: És solter aquest xicot?

IRIS: És solter, és solter. Però per què ho preguntes?

AFRODITA: Ah! no, per res. Pura curiositat.

ATENA: I, la guerra, li agrada?

IRIS: no ho sé, però com que és jove i fort, suposo que sí. Però va, calleu que ja arribem a la cova on viu, al mont Ida. Ja veig el seu ramat i tot.

TOTES TRES DEES: Ah sí, ja ho veig!

PARIS: Hola, joveneta. Qui són aquestes tres dones que vénen amb tu. Són molt boniques totes tres!

IRIS: No són dones, són dees! I Zeus et mana que tu facis de jutge i diguis quina és la més bella de les tres. La que tu trobis més bonica, ha de rebre aquesta poma com a premi.

PARIS: A veure què diu? "A la més bonica". Però jo en sé més de cabres i vaques que no pas de deesses! Totes tres són molt boniques! Potser que es despullin i jo vegi quina és més bonica, d’aquesta manera.

ATENA I HERA: I un bè negre!

AFRODITA: Jo no hi tinc cap inconvenient. I a més, si em tries, et concediré l’amor de la dona més bonica d’entre les humanes.

HERA: L’amor és efímer, Paris. Jo et faré l’amo de tota Àsia.

PARIS: Què us penseu, que em comprareu amb promeses? Acosta’t, Atena.

ATENA: Aquí em tens al teu costat, i si dictamines que sóc la més bella, mai no marxaràs derrotat del camp de batalla, perquè et convertiré en un guerrer invencible.

PARIS: No em fan cap falta les batalles. Però això no tindrà importància a l’hora de prendre la meva decisió.

AFRODITA: Aquí em tens al teu costat; examina’m bé, no et deixis res; pren el temps que calgui per mirar cada centímetre de la meva pell. Fa temps que he observat que ets jove i atractiu. Però aquí, visquent en aquesta cova, no deus haver conegut una dona bellíssima, àvida d’amor, que viu trista i sola perquè el marit no li fa cas. És blanca com un cigne, delicada. Si ho vols, jo t’arreglo alguna coseta amb ella.

PARIS: Amb una dona casada?

AFRODITA: Jo sé com se solucionen aquestes coses. Te’n vas a Grècia amb una excusa qualsevol i, quan arribes a Esparta, jo faré que s’enamori de tu.

PARIS: I voldrà abandonar el marit?

AFRODITA: T’acompanyarà el meu fillet Eros.

ATENA: Això és trampa! Qui és la més bonica, digues-ho!

HERA: No s’hi val promoure l’adulteri!

ZEUS: Ja veig qui guanyarà el premi.

PARIS: Bé, després de rumiar-m’ho molt, et dono a tu la poma, Afrodita.

II- EL RAPTE D’HÈLENA

Paris va navegant per l’Hel•lespont. Onades altes i fosques. Pluja. Ell i els seus companys desembarquen i arriben a Micenes, d’amplis carrers. Albiren Esparta, al costat del riu Eurotas. Fa vent i Paris vigila que la brisa no li esvaloti els cabells. No corre per no despentinar-se. Hèlena obre els forrallats. Soroll de panys de ferro que s’obren. Apareix ella, el crida i el condueix al fons del casal. L’invita a seure en un setial tot nou, de plata. Hèlena queda embadalida per la bellesa de Paris.

HÈLENA (a part): Sembla Dionís, però no té els pàmpols de vinya a damunt del cap.(dirigint-se a Paris): Estranger, d’on véns? Digues de quina família ets. Sembles un rei gloriós, o un déu, però no et reconec.

PARIS: Potser has sentit parlar de Troia, que Posidó i Apol•lo van protegir amb una muralla? Has sentit parlar d’un rei opulent de Troia, descendent del Crònida? Sóc el fill estimat de Príam, ric en or, sóc l’àrbitre de les deesses, que vaig fer de jutge i vaig aprovar l’esplendor d’Afrodita; i ella, com a recompensa de la meva acció, accedí a concedir-me una esposa il•lustre que anomenen Hèlena, tan bella com Afrodita. Per ella he gosat travessar tantes onades. Vine sací, celebrem les nostres noces, ja que Afrodita ho mana. Saps que menelau és una mica ... dèbil ...

(Hèlena fixa la mirada a terra i queda sense paraules)
HÈLENA: De debò ets de Troia, que van construir Apol•lo i Posidó? M’agradaria molt conèixer aquella ciutat. Pren-me ara mateix i portar-m’hi! Et seguiré, tal com mana Afrodita. No em fa cap por Menelau, quan Troia m’haurà coneguda.

(neix l’aurora. Llum ascendent. Paris porta Hèlena cap a la nau)
HERMÍONE (plorant, a les serventes): Companyes, on creieu que se n’ha anat la meva mare? No ha vist que jo em posava a plorar, en veure que marxava?. Ahir al vespre va venir a fer-me companyia al meu llit i es va adormir al meu costat!

SERVENTES: Hermíone, no ploris! La mare se n’ha anat però tornarà. No veus que, de tant plorar, se t’enfonsen les galtes i els ulls se t’emmusteixen? Potser ha anat a banyar-se al riu i s’ha entretingut mentre tornava.

HERMÍONE: Ella coneix la muntanya, el riu, els camins, no pot ser que s’hagi perdut. Les estrelles dormen i ella fa nit entre les roques? Les estrelles es lleven i ella no torna! Mare, on ets? On t’has perdut? Quina fera t’ha mort? T’has estimbat a la muntanya? He mirat per tot arreu, entre els arbres, però no he trobat el teu cos. No t’hauràs negat a les aigües de l’Eurotas? (mentre gemega, a Hermíone li sembla veure la seva mare i, astorada, crida) Ahir vas fugir de casa i em vas deixar plorant ...

L'OMBRA D'HÈLENA: Filla, l'home que ahir vingué em va raptar amb enganys i amb l’ajut d’Afrodita.

HERMÍONE: Ocells, aneu a Creta i digueu a Menelau: “Ahir vingué a Esparta un home sense normes i se’n dugué la meva mare! (Hermíone plora. Els homes es preparen per la guerra)

FI

........
3r ESO doc. 2
TESEU

Personatges: TESEU / NARRADOR / ARIADNA / DÈDAL / COMPANYS

(Es proposa de representar aquestes escenes del mite de Teseu al Parc del Laberint d’Horta, en diferents punts, segons el fil de la narració)

TESEU: Quina terrassa! Quin palau! I quins jardins!

NARRADOR: Era el mes de març i la primavera ja bategava per tot arreu.

ARIADNA: Vine! No em fa res que ens vegin; però per enraonar estarem millor sota aquells arbres.

NARRADOR: baixant alguns graons, el dugué a la part més profunda del jardí. Uns arbres ocultaven la lluna però no el seu reflex a l’aigua. S’havia canviat de vestit. Ja no portava la faldilla de volants, sinó una mena de túnica que li flotava al voltant del cos.

ARIADNA: Escolta! Aquí corres un gran perill. Véns a combatre el meu germanastre, el Minotaure, ja ho sé. Escolta’m bé. Triomfaràs sobre ell, n’estic segura: Però fins ara, ningú no n’ha pogut sortir, del laberint on habita el monstre; i tu tampoc, tampoc, no podràs sortir-ne, a menys que la teva amant, que sóc jo, que estic a punt de ser-ho, t’ajudi. No pots fer-te ni idea de com n’és de complicat, el laberint. Demà et presentaré Dèdal, que t’ho explicarà. (El seu fill, Ícar, només se’n va poder sortir pels aires, volant). La teva única salvació és no abandonar-me mai. O t’hi avens o em deixes. Si em deixes, pitjor per tu.

TESEU: I el teu pare, el rei, què en dirà de tot això?

ARIADNA: Ah, no res! Quan la meva mare va tenir l’aventura amb el brau, va dir: “El que està fet, fet queda”.

NARRADOR: Dèdal és molt alt d’estatura; duu una barba més llarga que la de Minos, com de plata. Sempre parla molt lentament i tothom comprèn que, quan calla, és que està reflexionant.

DÈDAL: Quan la reina acabava de donar a llum aquell monstre, Minos estava molest i em va demanar que projectés un edifici i uns jardins d’on no pogués escapar-se. Però, com que conec el teu desig de combatre el Minotaure, et donaré uns consells: Tot sol no te’n sortiràs. T’ha d’acompanyar Ariadna. He pensat que Ariadna estigui lligada amb tu per un fil. Així podràs tornar cap a ella si t’extravies. Pren aquest cabdell.

ARIADNA: Dóna’m el cabdell! Ja el guardaré jo. Anem cap al laberint!(La comitiva es dirigeix cap al laberint) Vine, ens lligarem i així no et perdràs(Teseu fa cara de veure-hi segones intencions. Es troben els companys de Teseu a l’entrada del laberint).

TESEU: A poc a poc, que no s’emboliqui el fil. (fa com que troba el Minotaure, mig adormit. El monstre aixeca el cap i es mira Teseu als ulls)És preciós! No el puc matar! Jo no l’odio tant com per matar-lo! Però ... i els meus companys?
(Li clava l’espasa. Rebobina el fil i torna fins a Ariadna) (Als companys): Va! marxem!

ELS COMPANYS: No, aquí a Creta s’hi viu molt bé!TESEU: He dit que marxem! (Fa el posat trist, com si hagués estat derrotat)
FI


Suggeriments relacionats: Picasso, El Minotaure.

4t ESO- doc. 3
VESUVIUS

Escenificació de la vida diària en una petita ciutat d’Itàlia. Acaba amb els primers senyals de l’erupció volcànica de Pompeia, l’any 79. A l’apèndix es dóna informació sobre aquest tema.Un professor llegeix a classe un fragment de Virgili que parla d’un combat de boxa.L’ensenyament a Roma es basava sobretot en la repetició i el cant. Les ciutats eren molt sorolloses, com diu Marcial. Juvenal parla dels perills de passejar pel carrer de nit.Dos borratxos s’estan barallant. Uns grafiters estan escrivint consignes electorals a la paret. Els noms que se’ls atribueixen són esmentats a les parets de Pompeia.M. Cerrini Vatia és el nom real d’un candidat a Pompeia.L’anècdota dels cristians sembla forçada, per la data.

Personatges:

DOS BORRATXOS
ESCLAUS 1 i 2 (acompanyen el borratxo 2)
AEMILIUS (escriptor de graffiti)
FLORUS (escriptor de graffiti)
FRUTTUS (escriptor de graffiti)
MERCADER (no parla)
FORNER
MARCUS (cristians)
PHILLIPUS
LUCIUS (un bon alumne)
ESCLAU 3 (pedagog de Lucius)
MESTREPUBLIUS (un alumne endarrerit)
ESCLAU 4 (pedagog de Publius)
DECIMUS (un mal alumne)
ESCLAUS 5 i 6 (acompanyen Decimus)
VEÍ

L’escena transcorre a un carrer de Pompeia. El borratxo 1 està estirat al mig de l’escenari. Entren tres grafitters: Florus, amb una torxa i pintura, Aemilius, amb una escala petita, i Fruttus amb un cubell. És fosc i procuren no fer soroll. Florus es dirigeix a Aemilius:

FLORUS: stt! tace!

(Aemilius a Fruttus)
AEMILIUS: tace!

FRUTTUS (girant-se enrere, però no hi ha ningú): tace!
(Aemilius es gira i dóna un cop a Fruttus amb l’escala)
AEMILIUS: quo procedimus? quid quaeris, lanternari?

FLORUS: murum quaero.

(Fruttus que no ho ha entès)
FRUTTUS: quid quaerit?

(Aemilius dóna un altre cop a Fruttus):
AEMILIUS: murum.

FRUTTUS: ah!

AEMILIUS: habesne titulum?

FLORUS: ecce! hic habeo.

FRUTTUS: quid habes?
(Florus i Aemilius es giren. Tercer cop d’escala a Fruttus)

AEMILIUS: (cridant) titulum!

AEMILIUS: quid est?

FLORUS: (prenent-li el pèl) quid est?

FRUTTUS: (més fort) quid est?

FLORUS: tace!

(Florus alça la torxa i llegeix un fragment de papir):
FLORUS: “Marcum Cerrinium Vatiam rogamus”

(Aemilius dicta):
AEMILIUS: "Marcum Cerrinium Vatiam ... scripsit Aemilius. aderant Florus et Fruttus."

FLORUS: minime. "Scripsit Florus, aderat Aemilius."

FRUTTUS et FRUTTUS.

AEMILIUS: scripsit Aemilius. Florus aderat lanternarius.

FLORUS: scripsit Florus. Aemilius aderat et scalas portabat.

FRUTTUS: Fruttus quoque aderat.

Passa un MERCADER molt carregat. Els grafiters callen per no ser vistos.

FLORUS i AEMILIUS: tace!

AEMILIUS: ego sum scriptor, ego scribo.

FLORUS: tune scribis? minime. Ego optime scribo.

(Fruttus va cap a ala paret amb el cubell)
FRUTTUS: ego sum de Albator. Hic est murus. Est murus pulcher.

(El pinta de color blanc)
ecce! iam murum feci pulchriorem
(Entra un forner cridant):
FORNER: panem, eme panem!

(Els dels GRAFITI no li fan cas)

FLORUS: murum pulchriorem numquam vidi.

AEMILIUS: est murus pulcherrimus. Da mihi!

(Aemilius pren a Florus el pot de pintura)
ten escalas! ... panem, eme panem!

FORNER: (cantant) panem, eme panem!

(Surt el FORNER. Els grafiters segueixen discutint entre ells. Entra el BORRATXO 2 portat pels ESCLAUS 1 i 2)
BORRATXO 2: serve, fer ...

ESCLAU 1: quid?

BORRATXO 2: fer ... fer ...

ESCLAU 2: num ebrius est?

ESCLAU 1: ita vero, ebrius, iterum ebrius, semper ebrius.

BORRATXO 2: fer.

ESCLAU 1: fer dominum.

BORRATXO 2: luna me domum ducit.

ESCLAU 2: sed luna non lucet.

(El BORRATXO 1 s’aixeca trontollant i es queda mirant la discussió. Els ESCLAUS es mantenen a una certa distància. DOS BORRATXOS van caminant i es recolzen l’un amb l’altre)
BORRATXO 1: unde venis? nil mihi respondes? aut dic aut accipe …

(El BORRATXO 1 empeny i colpeja al BORRATXO 2)

ESCLAU 1: rixa est.

BORRATXO 1: ubi te quaero, furcifer?
(Els dos BORRATXOS s’aferren l’un amb l’altre. Després cauen de costat i aparentment es queden adormits)

ESCLAU 1: ecce! somnum rixa facit.

(Entra MARCUS amb sigil. Els altres resten callats en segon pla)

MARCUS: Nox esto luna tamen non lucet. Ego o villa discedo, sed perterritus sumo sum servus. Ego Christo credo.

PHILIPPUS: (molt fluixet): Maree.

MARCUS: quis est?

PHILIPPUS: ego, Philippus. Esne paratus?

MARCUS: sum paratus, sed perterritus sumo.

PHILIPPUS: crede deo. ego quoque sum servus. sed nos Christiani sumus. nos Christo credimus.

MARCUS: quo procedimus?

PHILIPPUS: procedimus ad fratres. omnes cibum capimus. omnes cantamus. tum discedimus et ante lucem ad dominos revenimus. crede deo, mifrater!

(
Surten d’escena. Entra LUCIUS, un bon alumne que va cap a escola content, seguit per l'ESCLAU 3, pedagog de LUCIUS, que porta tots els estris d’escola)
LUCIUS: ecce, adsum. portasne stilum?

ESCLAU 3: ecce, stilus.

LUCIUS: portasne ceras?

ESCLAU 3: ecce, cerae.

LUCIUS: portasne tabulas?

ESCLAU 3: ecce, omnia habeo. optimus sum capsarius.

LUCIUS: quid herifecimus? ... Vergilius ... liber quintus.
(Recita un fragment de Virgili)
LUCIUS: haec fatus duplicem … (etc)

(Aemilius escriu a la paret, enfilat dalt de l’escala)
AEMILIUS: V-a-t-i-a-m ... quis rogat?

FLORUS: nos scriptores rogamus.

AEMILIUS: minime ...

FRUTTUS: ego non rogo.

AEMILIUS: tace! (a poc a poc) rogant vicini.

(LUCIUS puja el to de veu)
LUCIUS: salve, magister!

(Entra el MESTRE)
MESTRE: (a LUCIUS) salve!

(LUCIUS para de recitar)
LUCIUS: Salve, magíster!

MESTRE: (a l’ESCLAU 3) discede, paedagoge! sede puer! solusne ades? ubi sunt alii?

(ESCLAU 3 se’n torna al racó ... Entra PUBLIUS amb el seu ESCLAU 4 darrera)
ESCLAU 4: (al públic) o calamitatem!

PUBLIUS: iam adsum, magister. festinavi. quam celerrime festinavi.

MESTRE
: (va repetint fluixet) sed si tantus amor. ... incipiam. (a l'ESCLAU 4): discede, paedagoge! sede puer! quid heri legimus? ... Publius Vergilius Maro ... de athletis ... de pugilibus! quid est athleta?

LUCIUS: athleta currit.

PUBLIUS: ego quoque cucurri.

MESTRE: quid es pugil?

LUCIUS: pugil pugnat.

(PUBLIUS té enveja de LUCIUS i li pega)

PUBLIUS: ego quoque pugno.

(Els ESCLAUS 3 i 4 intenten intervenir-hi de mala gana)
ESCLAU 3: eheu, pueri pugnant.

(Enrenou. el MESTRE ensenya el fuet, etc. El MESTRE recita perquè acabi la baralla)
MESTRE: haec factus.

(Entra DECIMUS, un mal alumne, arrossegat pels ESCLAUS 5 i 6)
ESCLAU 5: (fent-li la pilota) veni, domine parve, veni ad ludum.

DECIMUS: minime, mihi non placet.

ESCLAU 5: sed dominus, pater tuus, te iussit. domina, mater tua, te iussit.

DECIMUS: mihi non placet. ludus me non delectat. magister me non delectat.

(DECIMUS deixa caure una cosa. Quan l’ESCLAU 5 s’ajup per recollir-ho, DECIMUS li dóna una puntada de peu)

ESCLAU 6: (agafant pel braç a Decimus) ego te adiuvo.

(L’enrenou tapa la veu del MESTRE, que crida DECIMUS)
MESTRE: ecce, tertius discipulus, veni, veni celerrime!

(Els ESCLAUS 5 i 6 se’n val al racó amb els altres ESCLAUS)

MESTRE: nos de pugilibus dicimus.

(Els ESCLAUS juguen a daus en un racó ...
Se sent: “Venus!” “canis”
MESTRE: optime.

CLASSE: (recitant) haec fatus duplicem ex umerls reiecit amictum ...

DECIMUS: est lacerna.

MESTRE: (dóna instruccions als alumnes) iterum!

CLASSE:(recitant) haec fatus duplicem ... (etc)

(La CLASSE continua fent enrenou. Un veí se’n queixa aprofitant unes paraules de Marcial)

VEÍ: quid tibi nobiscum est, ludi scelerate magister?

(Segueix ben fort fins on pot recordar)

CLASSE: (recitant) ex umeris reiecit amictum et magnos membrorum artus ...

MESTRE: quid dicit Virgilius?

(PUBLIUS mostra els seus muscles)
PUBLIUS: dicit artus, dicit ossa, dicit lacertos.

DECIMUS: est athleta ingens.
(DECIMUS també els ensenya)

PUBLIUS: ingentior.
(PUBLIUS fa el mateix)

LUCIUS: est atleta ingentisimus

(L’enrenou es fa cada cop més gran. Xerren els dels grafitti, els borratxos, el veí, els nens-deixebles. Arriben els dos cristians: Marcus i Philippus)
PHILIPPUS: ecce! revenimus. Christus adest. nemo nos conspexit. nemo nos spectat. tuti sumus, per Iesum Christum dominum nostrum.

(MARCUS es fa el senyal de la creu)
MARCUS: deo gratias ago.

(
De cop i volta tot queda en silenci. Tothom comença a cridar i a anar d’una banda a l’altra. Només es queden quiets MARCUS i PHILIPPUS)

TOTS (alhora): tremorem sensi
fuge!
abi!
sollicitus
fugite pueri!
anxius
quam celerrime
eheu!

PHILIPPUS: est signum. Christus ipse signum dedito signum nobis dedito

MARCUS: deo gratias

FI

ATREZZO:
Es pot preparar, inventa, improvisar o imaginar..
Els que escriuen graffiti han de fer-ho de veritat. Caldrà:
• una tira llarga de paper,
• un retolador vermell gruixut
• al costat, un cubell d’emblanquinar i un pot de pintura.
• un llum
• una escala
• un fragment de “papir”
• un cistell de vímet amb panets
• una “capsa” d’escolar romà, que porta l’esclau 3.
• bastó del MESTRE
• daus per als ESCLAUS.

APÈNDIX

De lluny era impossible saber de quina muntanya venia el núvol de fum que anava pujant. Després vàrem saber que era el Vesuvi. Semblava un pi. Es projectava a l’aire sobre un tronc llarguíssim i després s’escampava com les branques d’un pi. Feia vent i potser això l’escampava d’aquesta manera … De vegades el núvol semblava blanc, d’altres, gris, segons si portava terra i cendra.El meu oncle va donar ordres perquè preparessin un carro i em va dir si volia anar amb ell. Però jo li vaig dir que preferia quedar-me a estudiar. Ell se’n va anar precisament cap a la zona perillosaAra la cendra queia sobre els vaixells. Cada cop era més espessa . Queien pedres i rocs ennegrits, calcinats i trencats per l’escalfor. Alguns fragments queien sobre l’aigua i provocaven un remolí. La costa estava bloquejada per la lava de la muntanya.Sobre el Vesuvi s’alçaven focs i flamarades. De nit semblava que tot brillés més. El meu oncle intentava calmar la gent i els deia que eren fogueres que els pagesos havien deixat o cases que s’havien incendiat, buides i abandonades.Uns tremolors molt forts i molt seguits sacsejaven els edificis que semblava que tremolessin des dels ciments. Els qui estaven en llocs oberts tenien por que els caiguessin pedres al damunt. El meu oncle va tenir una pensada: posar-se a les orelles coixins lligats amb tires de roba per tal de protegir-se de les runes que anaven caient. A altres bandes era de dia però allí la nit era més negra que una nit veritable, il•luminada tan sols per tota MENA de torxes i llums. Van decidir baixar a la platja per veure-ho tot amb els seus propis ulls. Però pels carrers estrets ja no es podia arribar al mar perquè unes onades temibles, enormes, els cobrien.


1r Batxillerat- doc. 4
Θεῶν κρίσις

Ζεύς• τί φῃς;

Ἑρμῆς• Προΐωμεν εὐθὺ τῆς Φρυγίας, ἐγὼ μὲν ἡγούμενος, ὑμεῖς δὲ μὴ βραδέως ἀκολουθεῖτε μοι καὶ θαρρεῖτε. Οἶδα ἐγὼ τὸν Πάριν. Νεανίας ἐστὶ καλὸς καὶ τἄλλα ἐρωτικὸς καὶ τοιαῦτα κρίνειν ἱκανώτατος.

Ἑρμῆς• Οὐ παντελῶς ἄγαμος, ὦ Αφροδίτη.

Ἀθῆνα• Τί οῦν; ἄγαμός ἐστιν;

Ἑρμῆς• ... ἐγὼ δὲ καὶ τὴν Ἴδην ὁρῶ καὶ τὸ Γάργαρον ὄλον ἀκριβῶς,... καὶ αὐτὸν ὑμῶν τὸν δικαστὴν τὸν Πάριν.
....
Ἑρμῆς•... ένθα καὶ τὴν ἀγέλην ὁρᾷς.

Ἥρα • Ἀλλ’οὑχ ὁρῶ τὴν ἀγέλην.

Ἑρμῆς• Τί φῇς; οὐχ ὁρᾷς βοίδια κατὰ τὸν ἐμὸν οὑτωσὶ δάκτυλον ἐκ μέσων τῶν πετρῶν προερχόμενα καί τινα τοῦ σκοπέλου καταθέοντα καλαύροπα ἔχοντα καὶ ἀνείργοντα μὴ πρόσω διασκίδνασθαι τὴν ἀγέλην;

Ἥρα• ... ἔμπειρος εἶ τοῦ χωρίου πολλάκις, κατελθοῦσα πρὸς Ἀγχίσην.

Ἑρμῆς• ... ὁ μὲν γὰρ ἔτυχε τότε συρίζων πρὸς τὸ ποίμνιον, καταπτάμενος δὲ ὄπισθεν αὐτοῦ ὁ Ζεὺς κούφως μάλα τοῖς ὄνυξι περιβαλὼν καὶ τῷ στόματι τὴν ἐπὶ τῇ κεφαλῇ τιάραν δακὼν ἀνέφερε τὸν παῖδα τεταραγμένον καὶ τῷ τραχήλῳ ἀπεστραμμένῳ, εἰς αὐτὸν ἀποβλέποντα.

Ἑρμῆς• Ἀλλ’ οὐ῾γυναῖκές εἰσιν, ῾¨Ηραν δέ, ὦ Πάρι, καὶ Ἀθηνᾶν καὶ Ἀφροδίτην ὁρᾷς•... κέλευει δέ σε δικαστὴν γενέσθαι τοῦ κάλλους αὐτῶν.

Πάρις• γυμνὰς ἰδεῖν βούλομαι.
Ἀφροδίτη• ... ἡ Ἑλένη ἐστίν νέα καὶ καλὴ καὶ κατ’οὐδὲν ἐλάττων ἐμοῦ, καὶ τὸ δὲ μέγιστον, ἐρωτική.

Ἀφροδίτη• Αὕτη θυγάτηρ μέν ἐστι Λήδας ἐκείνης τῆς καλῆς ἐφ’ ἥν ὁ Ζεὺς κατέπτη κύκνος γενόμενος.

Ἀφροδίτη• Νέος εἶ σὺ καὶ ἄγροικος, ἐγὼ δὲ οἶδα ὡς χρὴ τὰ τοιαῦτα δρᾶν.

Πάρις• Οὐκοῦν ἐπὶ τούτοις δίδωμι τὸ μῆλον•


2n Batxillerat- Doc. 7

LA PERVIVÈNCIA DELS CLÀSSICS
Documents :
I- Plutarc: VIDES PARAL•LELES (Alexandre i Cèsar)

... Cèsar prometia als uns consolats i pretures per als temps a venir, consolava els altres amb preeminències i honors i a tots donava esperances, pretenent així governar a grat d’ells. A més, volia assecar les llacunes que hi ha al voltant del Pomèntium i convertir-les en un pla cultivable per a moltes desenes de milers d’homes ...Tota vegada, als qui trobaven feixuga la seva autoritat, també això els donà motius de blasme.

L’orador Ciceró, una vegada que algú va dir: “Demà sortirà la constel•lació de Lira” “Sí, va fer, per decret”, com si fins això els homes ho rebessin imposició. Però el que va congriar contra ell un odi més manifest i més mortal fou el seu desig de proclamar-se rei: per a la multitud això fou la primera culpa, i per als qui feia temps li duien mala voluntat coberta, el pretext més especiós.

.... Conten que es veieren senyals meravellosos i aparicions. Les lluors celestes i els sorolls que de nit circulaven pertot arreu i els ocells solitaris que van venir a asseure’s en ple fòrum, potser no són dignes de menció en un esdeveniment de tanta importància: però Estrabó el filòsof escriu que en fer el mateix Cèsar un sacrifici, el cor de la víctima no va parèixer enlloc, cosa que era un prodigi terrible, perquè no és de natura que un animal pugui subsistir sense cor. I es pot haver sentit contar també que un endeví havia advertit Cèsar de guardar-se dels idus de març; i que, en ésser aquest dia, Cèsar, anant cap al Senat, saludà l’endeví amb una plasenteria, dient-li “ Els idus de març ja han vingut” i l’endeví va respondre, baixet:
“Sí, han vingut, però no han passat “ Després d’això, dormint al costat de la seva muller, de sobte totes les portes i les finestres de la cambra s’obriren de bat a bat.

Sobresaltat per l’estrèpit i per la llum de la lluna que irradiava dins la cambra, sentí com Calpúrnia, que dormia profundament, llançava entre somnis veus confuses i sospirs inarticulats: doncs bé, somniava que plorava el marit i que el tenia degollat entre els seus braços ... En ésser de dia, conjurà Cèsar que, si era possible, no sortís de casa i ajornés la reunió del Senat; això sembla que va fer entrar Cèsar en sospita i por; perquè fins aleshores no havia reparat mai en Calpúrnia cap d’aquestes supersticions de les dones; i ara la veia tota neguitejada...

Artemidor, mestre de lletres gregues, anà amb un rotllet on portava escrit el que havia de comunicar-li se li acostà ben prop i va dir-li : “Cèsar, llegeix aquest escrit tu tot sol i de pressa; perquè tracta de coses greus i que t’importen a tu“. Cèsar el prengué, però la munió d’interpel•lants li va impedir de llegir-lo, tot i havent-s’hi posat moltes vegades; i, tenint-lo a la mà, entrà al Senat.

Quan Cèsar entra, els senadors s’aixequen, per reverència. Dels còmplices de Brutus, uns es posen drets darrera la cadira de Cèsar, voltant-la, i els altres li van a l’encontre i l’acompanyen fins a la cadira. A la fi Til•li, agafant-li la toga amb totes dues mans, la hi abaixa al voltant del coll; la qual cosa era el senyal per a l’escomesa. Casca, el primer, li dóna amb una espasa un cop al llarg de la nuca, fent-li una ferida ni mortal ni profunda; de manera que Cèsar, regirant-se, s’aferra al ganivet i l’atura. Però els qui havien preparat el crim, cadascú mostra l’ espasa nua; Cèsar és voltat en cercle i, a qualsevol costat que giri la vista, no troba sinó cops i ferro adreçat contra la seva cara i contra els seus ulls. I diuen alguns que resistia contra els altres i portava el cos cap ací i cap allà fent uns grans crits; però en veure Brutus amb l’espasa desembeinada, estirà la toga sobre el cap i s’abandonà, rebatut pels assassins contra l’estàtua de Pompeu.

I la sang va empastifar-lo tot, de manera que semblava que el mateix Pompeu presidís la seva revenja, tombat per terra als seus peus. Però quan ja s’ha obert el testament de Cèsar i es troba que deixa a cada romà un llegat considerable, quan veuen portar a través del Fòrum el seu cos ultratjat de ferides, llavors la multitud ja no manté ordre ni regla i, agafant tions abrandats, corren cap a les cases dels assassins, per incendiar-les; d’altres ronden pertot arreu de la ciutat, cercant si atrapen els conjurats mateixos per fer-los a trossos.

... A la seva mort, Cèsar tenia cinquanta-sis anys fets, i no havia sobreviscut més de quatre anys a Pompeu.

II- JULI CÈSAR
W. SHAKESPEARE
ACTE SEGON. ESCENA II
A LA CASA DEL CÈSAR

Trons i llamps.
Entra CÈSAR en roba de nit.
CÈSAR
Ni cel ni terra, en tota aquesta nit, no han reposat. Calpúrnia tres vegades ha cridat somiant: «Auxili, auxili, que maten Cèsar!» ¿Qui hi ha dins?
Entra un CRIAT.

CÈSAR
Digues als sacerdots que sacrifiquin i porta’m llurs presagis.

CALPÚRNIA
¿Què penseu, Cèsar? ¿Sortireu?. Cèsar avui ha de romandre a casa.

CÈSAR
Doncs Cèsar sortirà. Totes les coses que m’amenacen, sempre ho fan d’esquena, i es fonen en topar la meva cara.

CALPÚRNIA

Jo, Cèsar, no he fet mai cap cas d’auguris, i us dic que, tanmateix, ara m’esveren. Aquí hi ha un home que, al marge d’allò que hem sentit i que hem vist, explica horribles coses presenciades per la guàrdia. Al carrer ha cadellat una lleona, les tombes s’han obert i han escopit els morts de dins; encesos i terribles s’han vist guerrers lluitar entremig dels núvols en rengles i esquadrons com a la guerra, caient la sang damunt el Capitoli; un soroll de batalla omplia els aires, i amb renills de cavalls uns gemecs d’homes es barrejaven, i esgarips i xiscles de fantasmes brollaven pels carrers. Oh Cèsar, coses- tan inusitades, les temo de debò!

CÈSAR

És que podríem evitar allò que viu en el propòsit dels poderosos déus? Passi el que passi, Cèsar sortirà avui. Que aquests auguris afecten tot el món igual que Cèsar.

CALPÚRNIA

Surt un cometa quan es mor un pobre? En canvi, els cels mateixos s’incendien quan mor un príncep.

CÈSAR

Els covards es moren molts cops abans que la llur mort arribi, i el valent només mor una vegada. De tots aquells prodigis que he sentit fins avui, el que em fa més estranyesa és saber com els homes són porucs, vist que la mort, fi necessària nostra, arribarà quan hagi d’arribar. Entra el CRIAT.
Què diuen els àugurs?

CRIAT

Que no voldrien que us moguéssiu avui de casa vostra. en treure les entranyes d’una ofrena, no li han trobat el cor.

CÈSAR

Els déus ho fan per tal d’avergonyir la covardia. Cèsar fóra una bestia sense cor, si avui, de por, restava dintre casa. No, Cèsar no ho farà. Sap, el perill, que Cèsar és més perillós encara. Som dos lleons nascuts el mateix dia, i jo sóc el més gran i el més temut, i Cèsar sortirà.

CALPÚRNIA

Senyor, ai las!, el seny, us el consum la confiança. No sortiu pas avui. I la por meva digueu que us reté a casa, no la vostra. Al Senat, envieu-hi Marc Antoni, i ell els dira que avui no us trobeu bé; de genolls us ho prego, concediu-me que el meu consell prevalgui.

CÈSAR

Marc Antoni dirà que no es tic bo. Per dar-te gust restaré a casa. Aquí ve Deci Brutus, i és ell qui els ho dirà.

DECI

Bon dia, Cèsar! Salut al noble Cèsar! Jo venia a cercar-vos per tal d’anar al Senat.

CÈSAR

I a fe que haveu triat l’hora oportuna per portar el meu bon dia als senadors i dir-los que jo avui no vull anar-hi. No digueu que no puc, perquè això és fals, ni digueu que no goso, perquè encara és més falso Simplement digueu-los, Deci, que jo no hi vull anar.

CALPÚRNIA

Podríeu dir-los que està malalt.

CÈSAR

Cèsar ha d’enviar una mentida? En les conquestes meves, tant he allargat el braç per a espantar-me de dir la veritat a uns barbagrisos? Deci, digueu-los que no hi vull anar.

DECI

Poderosíssim Cèsar, indiqueu-me alguna causa perquè no se’n riguin quan els ho digui.

CÈSAR

El meu voler és la causa: no vull anar-hi. I amb això n’hi ha prou per satisfer el Senat. Mes per la vostra tranquil•litat privada, perquè jo us estimo, jo vull que sapigueu que és Calpúrnia, és aquesta meva dona, la que desitja que jo resti a casa. La nit passada ha somiat que veia la meva estàtua igual com una font que per cent brocs deixava anar sang pura, i els romans cobejosos hi venien, somrients i a grans colles, a rentar-s’hi les mans. I ella, d’això, n’ha tret presagis i avisos de desgracies imminents, i és per això que de genolls en terra m’ha pregat que no em mogui avui de casa.

DECI

Aquest somni és tot mal interpretat; era una visió bella i sortosa. Vostra estàtua sagnant per cent canelles i els romans somrients que s’hi banyaven, vol dir que la gran Roma té de rebre de vós aquella sang revifadora, i que grans homes n’envermelliran llurs blasons i relíquies. I és això el que preveu el somni de Calpúrnia.

CÈSAR

Tal com vós ho exposeu, em sembla bé.

DECI

I, quan escoltareu el que puc dir-vos, ho veureu molt més clar. Ja és cosa feta que el Senat doni avui una corona a Cèsar poderós. Si vós dieu que no hi voleu anar, pot canviar-se el parer, i, altrament, fóra una burla que us podrien tornar, i algú diria: «Suspenem el Senat fins a altres temps perquè el convoqui la muller de Cèsar amb uns somnis millors.» I, si s’amaga el propi Cèsar, ¿no murmuraran: «Mireu! Cèsar té por»? Perdó, Cèsar; el gran amor que us porto, davant el vostre procedir, m’obliga a dir-vos tot això, i la raó meva al meu afecte esta supeditada.

CÈSAR

com, ara, ridícules em semblen les teves pors, Calpúrnia! Em fa vergonya haver-hi consentit. Deu-me la toga, perquè jo vull anar-hi.

Entren PUBLI, BRUTUS, LIGARI, METEL•LUS, CASCA, TREBONI i CINNA.
I, guaita, Publi m’ha vingut a cercar
PUBLI
Bon dia, Cèsar!

CÈSAR

Benvingut, Publi! ¿També vós tan d’hora, Brutus, us heu llevat? Bon dia, Casca! Caius Ligari, mai no us ha estat Cèsar tan enemic com ho és aquesta febre que us torna com un clau. ¿Quina hora és?

BRUTUS

Cèsar, les vuit tocades.

CÈSAR

Agraeixo vostra molèstia i vostra cortesia.

Entra ANTONI
Guaita! Antoni, que és tot un bon noctàmbul, s’ha llevat tanmateix. Bon dia, Antoni!
ANTONI
Bon dia tingui el nobilíssim Cèsar.

CÈSAR

Digueu-los que es preparin. Jo tinc culpa de fer-vos esperar. Benvingut, Cinna, i vós, Metel•lus! ¿Què? ¿També Treboni? Amb vós tinc tota una hora de conversa, no ho oblideu; veniu-me a veure a casa, i estigueu-vos prop meu, perquè ho recordi.

TREBONI

Hi estaré, Cèsar. (A part.) He d’estar-hi que els teus millors amics desitjarien tant, que estigués lluny.

CÈSAR

Veniu, bons amics meus, tastareu el meu vi, i com a amics marxarem tots plegats.

BRUTUS

(A part) Allò que sembla, Cèsar, no és allò que és, i el cor de Brutus només que de pensar-hi ja es deleix! (Surten.).

FI

2n Batxillerat-doc. 8

LA TRAGÈDIA GREGA

ÈSQUIL vs. EURÍPIDES

1- ÈSQUIL: ELS SET CONTRA TEBES (v.174-225)

EL COR: (v.174) Ió, divinitats amigues, que volteu, alliberadores, aquesta vila, mostreu com teniu cares les vostres ciutats! Penseu en les ofrenes d’un poble i, pensant-hi, socorreu-lo! Recordeu-vos dels misteris generosos en víctimes que la nostra ciutat us consagra.
(Entra Etèocles, amb uns pocs homes, indignat dels laments i els crits)

ETÈOCLES: A vosaltres ho demano, intolerables criatures: ¿és això el que val més, el que pot salvar la vila i donar confiança a aquest poble tancat dins les seves torres,- llançar-vos sobre les imatges dels déus custodis, cridar, xisclar, avorrició de la gent de seny? Ni en les desventures ni en la benestança dolça, no hagi de fer-me amb la nissaga femenil! Si domina, és una intractable insolència; si s’estemordeix, més de mal per a la casa i la ciutat. Avui mateix, corrent d’ací i d’allà amb aquestes fugues, heu escampat entre els nostres la veu exànime de la covardia. La fortuna dels de fora els portals en va esplèndidament servida, mentre nosaltres, part de dins, ens arruïnem nosaltres mateixos: vet aquí el que guanyes de viure amb dones! però, aquesta vegada, el qui no escolti el meu comandament, home o dona o el que d’entremig sigui, veurà deliberada contra ell una funesta sentència, i no s’escaparà, no, de les pedres homeieres del poble. (200) A l’home pertany, i la dona no hi deliberi, el de portes enfora. Estigues-te a casa i no provoquis més dany. ¿M’has sentit o no m’has sentit? ¿O és que parlo a una sorda?

EL COR: Oh car infant d’ Èdip, m’estemordeixo sentint el retruny, el retruny dels carros sonors, el crit que han llançat les boixes en fer girar les rodes, i els timons dels cavalls, que no se’ls adormen mai a la boca, els frens, fills de la flama.

ETÈOCLES: Què! ¿El mariner, per ventura és fugint de la popa a la proa que ha trobat la maniobra de la seva salut, a l’hora en què el bastiment treballa cara a l’onada marina?

EL COR: No, jo només m’he avançat a córrer sobre les antigues imatges dels nostres númens, confiada en els déus, al primer espetec de la funesta allau que s’esllavissa contra els nostres portals. Llavors m’he aixecat de por a suplicar els Feliços que estenguon sobre la nostra ciutat la seva defensa.

ETÈOCLES: Pregueu que la torre ens cobreixi de la pica enemiga! No és això cosa que ha de venir-nos dels déus? Però la dita és que els déus dela ciutat presa l’abandonen.

EL COR: Mai en els meus dies aquest aplec dels déus no m’abandoni! Mai jo no vegi la meva ciutat correguda a barreig i una soldadesca atansant-s’hi una flama devastadora!

ETÈOCLES: Mira que tot invocant els déus no em facis un mal compte; (225) perquè la disciplina és la mare de l’èxit que salva : així ho diu la raó.



2- EURÍPIDES: LES FENÍCIES (v.225-249/ 590-600 )

EL COR: Roca resplendent de foc, (v.225) torxa de dues flames per damunt dels cims bàquics de Dionís, vinya que cada dia fas rajar el fructífer gotim tot just acabat de brotar. Coves divines del drac i talaies muntanyoses dels déus i penya sagrada coberta de neu! Que sigui jo un cor del déu que balla confiat, després de deixar les valls de Febos, el centre del món.

Estrofa 2
Ara arriba Ares guerrer davant de les muralles i encén la sang enemiga contra aquesta ciutat. Que no s’acompleixi. Perquè són comunes les desgràcies dels amics i comuna la desgràcia per a la terra fenícia. Sang comuna, fills comuns han nascut d’Io, la de banyes d’or. D’aquestes penes me’n toca una part.......

Episodi I

IOCASTA: ... (a Polinices) Dos mals t’estàs cercant, fill, veure’t privat del que tens allà i morir aquí.És fora mida! Deixeu-ho estar! Deixeu-ho! Si dos es topen i cap dels dos no té seny, no hi ha mal pitjor.

COR: Déus, aparteu aquestes desgràcies i doneu als fills d’Èdip algun acord!

ETÈOCLES: Mare, passa el temps i la bona voluntat no arriba. No podríem afegir res més al que ja s’ha dit perquè jo, que ja tinc el poder, sigui el rei d’aquesta terra. Abandona els grans sermons i deixa’m. I tu, allunya’t de les muralles o moriràs.

POLINICES: En mans de qui? Qui és l’invulnerable que em lavarà un punyal mortal i no en prendrà part?

ETÈOCLES: Prop teu es troba i no ha vingut de lluny. Veus les meves mans?

POLINICES: Sí que les veig, perquè la riques és covarda i amiga de les dolçors.

ETÈOCLES: Per això has vingut amb tants d’homes contra un de sol que no val per res?

POLINICES: És millor un general segur que un d’audaç.

ETÈOCLES: Véns confiant en uns tractats que et salven de morir. (v.600)


EL TEATRE FORA DE L’AULA: ACTIVITAT EXTRAESCOLAR

EL MITE D'HÈLENA

1- (Introducció: LLUCIÀ : EL JUDICI DE LES DEES)

2- Col•lut. EL RAPTE D'HÈLENA:
1a part: El rapte (ambigu. Hèlena no defineix la seva actitud)
2a part : Hèlena culpa Paris del rapte, davant dels plors d’Hermíone.

3- HOMER:
Ilíada, III: Príam i Hèlena: ticoscopia. L’estimació entre sogre i jove.
VI: Hèlena i Paris, abans d’entrar en combat. Menyspreu cap a Paris per covard.
Odissea, III: Hèlena es menysprea com a culpable de la guerra.

4- Eurípides, Hèlena: la dona com a pretext d’una guerra

C) HOMER: Ilíada, III. V.160 i ss.
(Els troians ancians) quan van veure que Hèlena s’acostava cap a la torre, els uns als altres, en veu baixa, es van dir paraules alades: “No és censurable que els troians i els aqueus de belles gamberes sofreixin penes durant molt de temps per una dona d’aquesta mena. Pel rostres s’assembla terriblement a les dees immortals; tanmateix, encara que sigui tal com és, que torni a les naus i que no es quedi per a desgràcia nostra i dels nostres fills en el futur. Així van parlar i Príam (el sogre) va cridar Hèlena: ”Vine aquí, filla estimada, seu al meu davant...Per a mi no ets culpable de res, els responsables són els déus, que m’han provocat la guerra, font de llàgrimes, contra els aqueus (grecs) ...A ell, Hèlena, divina entre les dones, li va respondre amb paraules :
“ Per a mi, sogre estimat, ets venerable. Tant de bo la mort m’hagués estat agradosa quan fins aquí vaig seguir el teu fill, abandonant el tàlem, els parents, una filla molt estimada i l’amable grup de els companyes de la meva edat. Tanmateix, això no va passar i ara em desfaig en llàgrimes ...

D) HOMER: Ilíada, VI. V.310 i ss.
Alexandre (Paris) li va dir: “Hèctor ... ara la meva esposa em renyava amb dolces paraules i m’ha incitat a la guerra, i a mi també em sembla que això serà millor, perquè la victòria fa canviar els homes. Ara, doncs, espera’m que em posi les armes de guerra, o ves-te’n, que jo t’aniré al darrere i crec que t’atraparé”.
Hèctor no li va dir res, però Hèlena li va dir paraules dolces com la mel: ”Cunyat meu, sí, d’aquesta terrible gossa ordidora de mals, tant de bo, el dia en què la mare em va infantar, una tempesta de vent se m’hagués endut a la muntanya o a l’escuma de la mar bramulosa ... però com que els déus han decidit aquestes desgràcies, almenys hauria d’haver estat l’esposa d’un home més coratjós.”

E) HOMER: Odissea, IV. v. 210 i ss.
Aleshores Hèlena va tenir una altra pensada. Tot d’una, al vi d’on bevien, hi va tirar una droga contra el dolor i la còlera, que feia oblidar tots els mals. Qui se la prengués, no vessaria llàgrimes avall durant un dia, ni que se li hagués mort la seva mare o el seu pare va ordenar que servissin el vi i va continuar parlant:
”mengeu que jo us explicaré unes quantes coses escaients. Odisseu, tot disfressat, ... va entrar a la ciutat dels troians i ningú no li va fer cas. Només jo el vaig reconèixer. Després d’haver matat molts troians amb el bronze esmolat, se’n tornà cap als argius i s’endugué informació abundosa. Llavors les troianes ploraven amb xiscles però jo, en el meu interior, me n’alegrava perquè el meu cor ja tenia ganes de tornar ràpidament a casa meva i em planyia per l’ofuscació que Afrodita em va causar quan em va dur allí, lluny de l’estimada terra paterna, allunyant-me de la filla, del llit conjugal ni de l’espòs, que en res no és inferior ni en enteniment ni en bona presència”.

F) EURÍPIDES: Hèlena. Pròleg
HÈLENA: ... Em dic Hèlena. Vull contar els mals que he sofert.
Un dia tres deesses, en beutat rivals,
Van presentar-se a Paris, en un sot Ideu,
Hera, Afrodita i la verge que de Zeus naixé,
Volent sentència per al plet de formosor.
La meva bellesa, si és bella la dissort,
Promesa al llit de Paris, va valer el triomf
A Cipris. Paris, desertant els seus boals,
Arriba a Esparta, ben segur del meu amor.
Hera, en la seva ràbia de no haver vençut
Les altres dees, li esventà el seu goig de mi,
I en comptes meu li dóna una imatge igual
a mi, que alena i que ha format d’un tros d’atzur.
El fill reial de Príam creu que em posseeix:
és una vana il•lusió! Les voluntats
de Zeus s’acorden amb els mals que estem passant;
car fa venir la guerra entre el món aqueu
i els infeliços frigis, per descarregar
la mare terra d’una turba de mortals
i fer conèixer el més valent de l’Hèl•lada
...
A mi va endur-se’m Hermes en uns plecs de l’atzur,
Coberta d’un núvol ...
I em deixà en aquesta casa de Proteu,
...
Perquè salvés de taca el llit de Menelau.
I aquí m’estic jo, mentre el dissortat marit,
Amb un exèrcit, ha empaitat els meus raptors
Fins al castell de Troia, reclamant-me a ells.
I moltes vides s’han perdut per mi ...
I jo, que tot ho he sofert,
sóc maleïda i semblo haver traït el meu
marit i encès per Grècia aquesta guerra gran.



Bibliografia:

Llucià, Diàlegs dels déus (L’esparver clàssic). Trad. Albert Berrio
Col•lut, El rapte d’Hèlena (F.B.M.) Trad. Francesc Cuartero
Gide, A., Teseu. Columna Trad. Francesc Parcerisas
Burnell, D. Vesuvius (Ed. Edunsa) Trad. Isabel Abad
Marinelli, S. Una història dins la història (Ed. Bruño)
Shakespeare, Juli Cèsar (Institut del Teatre) trad. Josep Mª de Sagarra
Plutarc, Vides paral•leles (F.B.M.Vol.IX) Trad. Carles Riba
Èsquil, Tragèdies. Vol II. FBM. Trad. Carles Riba
Eurípides, Les fenícies. Clàssics del Gall . núm. 4. Trad. Carme Llitjós
Homer, La Ilíada. Trad. Joan Alberich i Mariné. Edicions de la Magrana
" Odissea. " " " "
11. Fernández, Aurelio J.Teatro para clásicas Pedagogia teatral. Ñaque Editora. 2002
12. “ “ Dramatizaciones de Mitos y leyendas “”
13. Honrado Acedo, Manuela Teatro clásico en la escuela. Creative commons España. 2007
Millard, A. Welcome to ancient Greek (Passport Books. London 1981).
Paoli, M., Orbis pictus latinus (Artemis Verlag.1977)
Apici, L’art de la cuina (F.B.M.) Trad. Joan Gómez Pallarés
17. Canicio, Marisa i Cortiella, Anna, El teatre a l'escola. Guix: Elements d'acció educativa, ISBN 0213-8581, Nº. 192, 1993
Wessels, C. DRAMA. Ressource Books for Teachers. (O.U.P. 1987)
Mc. Guiness i altres Drama. Tècniques teatrals per a l’ensenyament (L’esparver. 1996)
Sarason, S. La enseñanza como arte de representación (Amorrortu editores. Buenos Aires 2002).


Adreces d’interès:

http://www.prosoponteatro.com/
http://www.teatrogrecolatino.com
CARME LLITJÓS
cllitjos@xtec.cat