dilluns, 23 de març del 2009

LECTURA DE POEMES DE Ma. ÀNGELS ANGLADA


Alguns components d'ELA-ελα TEATRE, Joan Bonastre, Isaac García Oses, Ester Martínez i Clemon Morales, van llegir poemes de la professora i poeta Ma. Àngels Anglada a les III Jornades de Didàctica de les Llengües Clàssiques, celebrades els dies 13 i 14 de març.





Montserrat Tudela, directora de la Revista de Difusió del Món Clàssic - Auriga, va encertar-ho ben bé en dir que, segurament, Ma. Àngels Anglada hauria estat molt contenta de veure que uns joves, que no la van conèixer, s’havien interessat per la seva poesia, gènere que no acostuma a entrar en els gustos del jovent.





POEMES

Epidauros (Columnes d'hores)

Vine al matí, quan les disfresses dormen
I el gran calze daurat s'obre per a tu
Com suspès en el temps a mig descloure:
Sentiràs l'únic cor que ara delegues,
La remor guaridora de les fulles.

Com un auguri els pins es fan corones
I trenes serpejants de vinya-verge.
Per lligar al teu record tota la vida 
Les pedres que acollien altes flames
De lliures mots i encara en són enceses.

Fràgils muralles (Columnes d'hores)

Fràgils muralles,
Arbres batuts pel vent entre les closes,
Com em recorden
Les reixes de silenci
Entre molts pensaments i la paraula!
Tantes vegades
Ens és negat, germans, dir cada cosa
Amb el nom clar que una vella sang dicta!


Antígona (Columnes d'hores)

Anant a Delfos, la sagrada, atura't
En el camí: florides de records
T'esperaran les pedres, el teu somni.
¿No sents com entre el blat l'aire es commou
I síl·labes ardides resplendeixen
Contra el tirà que canvia de nom?
Els mots d'una ombra, com espases, tallen
El temps, el vell tapís de sang i d'or.
Entre els fils esquinçats, la noia altiva
Les lleis dels déus escolta i el seu cor,
Els ossos blancs del seu germà somriuen
I es torna a cloure el temps com una flor.

Plany del germà (Columnes d'hores)

Després de les llàgrimes
Que ens han rentat els ulls
Del delicte de veure-hi
Quan són closos els teus,
Ens posem la teva mort
Ens posem el teu enyor
Vidres foscos que entelin
Aquesta claror impia, massa crua
De la vida que flueix
Sense pausa,
Sense tu.

Tirint (Columnes d'hores)

Fa temps que s'ha assecat la sang ardent dels prínceps
I les pedres serenes han ofert la collita
Dels seus antics secrets. Brillen entre les fulles
Taronges i llimones més que màscares d'or
I pel mar on el guaita esperà l'arribada
De les còncaves naus, només al lluny ancora
Un daurat repòs d'illes. L'amic grec amb somriure
Assolellat em lliura un intacte tresor:
L'alfàbrega olorosa on tanta llum alena.

D'Agàtias l'Escolàstic (Les germanes de Safo)

"Els nois no tenen la mateixa dissort que a nosaltres,
febles noies, ens ha tocat.
Ells tenen companys, amb els quals
bescanvien les penes amb mots confiats,
es lliuren a jocs que els conforten i enmig dels carrers
passegen mirant virolades pintures;
nosaltres, en canvi ni el dret no tenim de veure la
llum,
ans a casa amagades ens consumim en tristes
cabòries."

De Pynitos (Les germanes de Safo)

Ossos i un nom mut guarda la tomba de Safo,
Però les sàvies paraules seves són immortals.

No sé jugar amb màscares (Les germanes de Safo)

No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
De molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
D'uns pocs pensaments clars
Ni per bastir-me, en arbres de misteri,
Nius de somnis remots. A la cruïlla
Dels camins de la nit, la veu ressona:
Hem escollit, en l'espera de l'alba
Els dards de la veritat, o un dur silenci.


Columnes d'hores (1965-1990) Barcelona: Columna, 1990.
Les germanes de Safo: antologia de poetes hel·lenístiques. Barcelona: Edhasa, 1983; Barcelona: La Magrana, 1997.

MISSA EN RECORD D'EN JOAN CASTELLANOS

DILLUNS 23 de MARÇ, a les 19.30, a l'església dels Caputxíns de Sarrià es celebrarà una missa en record d'en Joan Castellanos. Gràcies d'antuvi a tots els que hi vulgueu assistir.

Cordialment,
Eulàlia Roca

divendres, 20 de març del 2009

CICERÓ AL SEGLE XX

Enguany, a l’hora de preparar l’estudi de l’oratòria ciceroniana, teníem una eina que semblava ben útil: l’estudi dels discursos de Barack Obama des de la perspectiva del gran orador llatí, fet per l'escriptora Charlotte HigginsAmb l’exemple de l’ús dels recursos ciceronians en els discursos del candidat, en aquells moments, a la presidència dels Estats Units, el tema, enguany, ha passat molt més fàcilment. Crec que també hi ha influït el fet que ho treballéssim amb els alumnes de  nocturn, més adults que els de diürn i, potser, més interessats en temes de política.

 

Com cada any, els vaig proposar l’exercici de redactar, pel seu compte, un text amb l’estructura apresa (exordi, narració, confirmació, refutació i peroració), i enriquit amb l’ús de determinades tècniques o recursos estilístics (captatio benevolentiae, tricolon, anàfores, etc.) En Luis Nguema, del 2n C de batxillerat, m’ha enviat el seu, un cop corregit. A veure què us sembla.


DISCURS CICERONIÀ

 

L'ÀFRICA DESTROSSADA


No és ni molt menys el millor continent del món, ni molt menys el més ric dels cinc que hi ha, ni la gent que  l'habiten són els millors, només és un continent que requereix el mateix tracte que els altres i la gent que viu allí demanen el mateix respecte que els altres.

 

Jo no sóc un polític, tampoc sóc un culte, només sóc un alumne al qual la seva professora li ha demanat redactar un tema i el primer que li ha arribat a la ment és parlar del seu desgraciat continent. Sóc un dels milions de joves africans condemnats a dur damunt el pes de la reconstrucció del seu destrossat continent; sóc un dels milions de joves negres que en la seva infantesa no van poder somiar amb els angelets, en la seva infància no van poder veure els dibuixos animats i en la seva adolescència i maduresa no poden parlar de les noves tecnologies ni dels nous invents moderns com ho fan altres joves agraciats sinó planificar en com treure de la misèria els seus familiars i aplanar el camí per a les futures generacions. Pertanyo a la generació encarregada d'ampliar un camí que van planejar uns revolucionaris: aquell jove advocat de Johanesburgo (Nelson Mandela) que va lluitar per aconseguir la igualtat de negres i blancs, i va exigir els drets civils de la seva gent a Sud-àfrica; d'aquell afusellat, esquarterat i cremat (pels colons belgues) polític del Congo (Lumumba) que només volia la independència del seu país; finalment, d'aquell que va ser un excel·lent militar i president de Cap Verd, assassinat per ordres de l'expresident francès Bles Campore que només exigia que els països africans no paguessin els injustos i pervertits deutes externs que segueixen assolant gairebé tots els països del meu estimat continent fins ara fent-los patir la pobresa extrema.

 

Vivim en el món de la globalització, vivim en el món de la corrupció, vivim en el món de l'opressió, vivim en el món del colonialisme imperial. Aquest món no pot estar en pau havent-hi països rics i països pobres, gent de primera i gent de segona explotats per les grans multinacionals, on impera la llei del més fort, el míssil contra la llança, l'opulència contra la misèria, les dependències polítiques i econòmiques, la submissió d'uns països a uns altres i on no hi ha dret sinó obligació. Jo no demano la pau, primer vull la igualtat de tots davant les lleis i la justícia, perquè, quan un país tercermundista és espoliat i condemnat al deute extern, no hi haurà pau; quan un pais és ocupat sense justificació, no hi haurà pau; mentre que una raça es cregui superior a les altres, no hi haurà pau; si el teu benestar significa la meva pobresa, no hi haurà pau.

 

Occident ven la seva tecnologia, la seva investigació i desenvolupament sempre degradant als altres. Venen a l'Àfrica com un continent ximple i miserable, pot ser que ho sigui, però digueu-me quin continent pot suportar la deportació, esclavització de la seva gent i el robatori de les seves riqueses durant més de cinc-cents anys. Quan se li demana als FMI (Fons Monetari Internacional) que busquin solucions per als països amb dificultats per a desenvolupar-se per si sols, els diuen que han d'estrènyer el cinturó a una població que ni tan sols té cinturó. La vida és molt complexa com per a donar solucions tan simples i senzilles. Mentre tu et posis a dieta per aprimar-te i jo em mori de fam, no hi haurà pau; mentre es vessi sang per interessos polítics i econòmics, no hi haurà pau; mentre tu acompanyis el teu fill a Disney World i jo el meu a la tomba, no hi haurà pau.

 

A mi em queda un llamp d'esperança en el meu cor i sé que el meu continent sortirà d'aquesta situació, però ho aconseguirem només si el primer món ens dóna l'oportunitat d'actuar amb llibertat, si ens deixen prendre les nostres pròpies decisions i, això va per a la meva gent  -deixem la violència i fem el que hem de fer- i fem el que és millor per a tots nosaltres, i, només fent això, Déu tornarà a mirar a aquest nostre benvolgut continent. Només, actuant així, podrem juntar les nostres mans i dir en veu alta que s'ha acabat la tempesta! El cel s'aclarirà i podrem veure un llamp de sol il·luminant els nostres fronts i el nostre horitzó, i podrem veure les coses molt clares.

 

No dic que jo vagi a canviar el món, però us garanteixo que inspiraré  la ment perquè canviï el món.

 

Moltes gràcies. Déu sigui amb vosaltres!

 

 

Luis Nguema,

2n C de Btx. Nocturn

IES SANTA EULÀLIA

                                    

I ara, si també us interessa llegir l'article escrit per la Charlotte Higgins al diari The Guardian el passat 26 de novembre, aquí el teniu:


Los discursos de Obama son admirados por muchos, y analizados hasta la última coma, pero según Charlotte Higgins, uno de sus aspectos más interesantes es la enorme deuda contraída con la oratoria romana. 

En la carrera electoral a la presidencia estadounidense, la revista digital Slate propuso una serie de definiciones para los “obamaísmos” [por la manera de hablar del presidente de los EE.UU.; con Bush hubo “bushismos”; N.T.] Una de ellas era: “Barócrates.- Oscuro filósofo griego, pionero del método de enseñar, según el cual las grandes cuestiones se plantean como interrogantes y luego se eluden.” 


Pero había otros guiños en Barack Obama que aludían a la Grecia y Roma clásicas. Cuando aceptó la nominación del Partido Demócrata, lo hizo frente a un decorado de columnas dóricas. Los republicanos dijeron que le traicionaban sus delirios de grandeza: éste era el templo del cual Obama emergería como un semidiós griego. ([El humorista gráfico] Steve Bell también percibió el aire romano de esta imagen, y dibujó a Obama como emperador togado.) De hecho, el significado de aquellas columnas iba mucho más lejos de lo que creyeron los republicanos. Recordaban a la Casa Blanca, la cual, a su vez, sintetiza algunos de los rasgos visuales de la República romana, en la que se basa la Constitución estadounidense. Recordaban al Lincoln Memorial, frente al cual Martin Luther King pronunció su discurso “Tengo un sueño” (I have a dream), que a su vez, recuerda al monumento en el cual se inspira el Lincoln Memorial, el Partenón. Acercándonos, de ese modo, simbólicamente a Atenas, la cuna misma de la democracia. 


Así se ha planteado la cosa: para entender los próximos cuatro años de política norteamericana, vamos a tener que entender algo de la política de la Grecia y Roma clásicas.  


Ha habido muchos aspectos controvertidos en estas elecciones presidenciales, pero si una cosa está fuera de duda es la habilidad de Obama como orador, uno de los factores más importantes -quizás el más importante- en su victoria. La abrumadora cantidad de personas que acudían a verle hablar le colocan a mucha distancia de sus rivales. Recuérdese, una vez más, la política de la Atenas clásica, donde el discurso público a los votantes era el motor de la política, y donde el arte de la retórica maduró al paso de la democracia. 


Obama se ha sacudido de encima la tendencia de los últimos presidentes -sin excluir a Bill Clinton- de rebajar el nivel intelectual de sus discursos. El libro de Elvin T. Lim,  The Anti-Intellectual Presidency: The Decline of Presidential Rhetoric from George Washington to George W Bush [La presidencia anti-intelectual: el declive de la retórica presidencial desde George Washington a George W. Bush] somete la oratoria presidencial a análisis estadístico. La conclusión a la que llega es que hace 100 años los discursos se daban a un nivel de lectura propio de un universitario. Ahora se dan a un nivel de secundaria [8th grade]. En contraste, los discursos de Obama resultan halagadores para su audiencia. Sus mejores discursos son hábiles creaciones literarias, ricas, como las columnas dóricas, en alusiones; su manera de expresarse evoca conscientemente frases de Lincoln y King, Woody Guthrie y Sam Cooke. Aunque tiene guionistas que le escriben los discursos, buena parte del trabajo la realiza el propio Obama. (Jon Favreau, el joven de 27 años que encabeza el equipo de guionistas de Obama, ha declarado que su trabajo es como ser “el entrenador de bateo de Ted Williams”). James Wood, profesor de crítica literaria en Harvard, ya ha realizado una atenta lectura de su discurso de victoria electoral para el New Yorker. ¿Alguien se imagina lo mismo con un discurso de George W. Bush? 


En más de una ocasión, el adjetivo que se ha empleado para describir la habilidad oratoria de Obama es el de “ciceroniano”. Cicerón, el prominente político romano de los últimos tiempos de la República, fue ciertamente el mayor orador de su época, y uno de los mayores de toda la historia. Un acérrimo defensor de la constitución republicana cuya crítica de Marco Antonio condujo a su asesinato en el año 43 a.d.n. E.   


Durante la República romana (y en la Atenas clásica) la política no era otra cosa que oratoria. En Atenas, cuestiones como declarar o no la guerra a un estado enemigo eran decididas por el electorado al completo (aunque, todo sea dicho, muchos ni se molestaban en participar) en un debate abierto. La oratoria era la habilidad política por excelencia, de cuya maestría dependía el poder. Resulta poco sorprendente, pues, que la oratoria fuese rigurosamente analizada y su estudio, organizado en grado sumo. Los griegos y los romanos, en resumen, conocían todos los recursos retóricos, y dieron nombre a la mayoría de ellos. 


Y resulta que Obama también los conoce. Una de las técnicas de Cicerón más conocidas es su uso de series de tres para destacar las tesis de su discurso: el tricolon. (El ejemplo más famoso de tricolon latino no es de Cicerón, sino de César: “Veni, vidi, vici” -Llegué, vi, vencí-). Obama utiliza libremente el tricolon. Un ejemplo: “Esta noche, nos reunimos para afirmar la grandeza de nuestra nación, no por la altura de nuestros rascacielos, ni por el poder de nuestro ejército, ni por las dimensiones de nuestra economía...” En este pasaje, de su discurso en la convención demócrata del 2004, Obama también usa la técnica del praeterito: atraer la atención sobre un tema por la vía de eludirlo. (Deja de lado la altura de los rascacielos en Norteamérica, etc., pero, en haciéndolo, nos recuerda su importancia.) 


Uno de mis recursos favoritos de todos los que utiliza Obama es el uso de la frase “un joven predicador de Georgia”, que empleó cuando aceptó la nominación demócrata en agosto, sin nombrar a Martin Luther King. El nombre para esta técnica es el de antonomasia. Un ejemplo de Cicerón es la manera en que se refiere a Fénix, el mentor de Aquiles en La Ilíada, como “senior magister” (el viejo profesor). En ambos casos, se establece una intimidad entre el orador y el auditorio, la halagadora idea de que todos sabemos de qué estamos hablando sin que nadie tenga que explicarlo. Humaniza el carácter: King no era entonces sino un hombre joven. Mencionando Georgia localiza la referencia. A Obama le gusta nombrar los lugares de Norteamérica para dar impulso a su retórica, como en su discurso del 4 de noviembre: “Nuestra campaña... empezó en los patios traseros de Des Moines y las salas de estar de Concord y los porches de Charleston”, lo cual, por supuesto, es otro tricolon.    


Los recursos retóricos favoritos de Obama, según parece, son la anáfora y la epífora. La anáfora es la repetición de una misma expresión al comienzo de cada frase. Una vez más, en su discurso del 4 de noviembre: “Es la respuesta que nos dio el ensanchar los límites de nuestras escuelas... Es la respuesta de la que hablan los jóvenes y los viejos... Es la respuesta...” La epífora es lo mismo, pero al final de la frase. Del mismo discurso (y una vez más, un tricolon): “Vivió lo suficiente para verles luchar, hablar en defensa propia y conseguir el derecho a voto. Sí, podemos.” La frase “Sí, podemos” (Yes, we can) cerrará los siguientes cinco párrafos.     


La repetición de ese “Sí, podemos” también podría recordar más al estilo de prédica pregunta-respuesta de la iglesia norteamericana que al de la retórica clásica. Y, por descontado, Obama recibió la influencia en su día de congregaciones nutridas de predicadores enérgicos y efectivos. Pero James Davidson, profesor de historia clásica en la Universidad de Warwick, señala que este estilo de prédica se origina asimismo en la Grecia clásica. “La tradición de la oratoria clásica fue central en la iglesia en sus comienzos, cuando la retórica era una de las partes más importantes de la educación. A través de los sermones, la iglesia incorporó la tradición retórica de los clásicos. Los Estados Unidos la han preservado, señaladamente en la iglesia afroamericana.” 


No solamente en los pormenores del perorar recuerda Obama a Cicerón. Como Cicerón, Obama es abogado. Como Cicerón, Obama es un escritor de enorme talento: Dreams From My Father, el primer libro de Obama, entrará seguramente en el cánon literario estadounidense. Como Cicerón, Obama es un “novus homo” (la frase latina significa “hombre nuevo”, en el sentido de hecho a sí mismo). Como Cicerón, Obama entró en la política sin apoyos familiares (a diferencia de Hillary Clinton) y sin historial militar (a diferencia de John McCain). La tradición romana dictaba que había que contar con ambas cosas. El talento que compensa esa carencia, y que también comparte Obama con Cicerón, según Catherine Steel, profesora de lenguas clásicas en la Universidad de Glasgow, es la habilidad para “crearse una genealogía de antepasados: pero no biológicos, sino intelectuales. Para Cicerón fueron Licinio, Craso, Escipión Emiliano y Catón el viejo. Para Obama, Lincoln, Roosevelt y King.”  


Steel señala también cómo la oratoria de Obama se rige por el ideal tripartito delineado por Aristóteles, quien afirmó que la buena retórica debería consistir en una mezcla de páthos, lógos y éthos (emoción, discurso y carácter). En la proyección del éthos es donde Obama descolla particularmente. Considérese el siguiente pasaje, tan rotundo: “Soy hijo de un hombre negro de Kenya y de una mujer blanca de Kansas. Crecí con la ayuda de un abuelo blanco que sobrevivió a la Depresión para servir en las tropas de Patton durante la Segunda Guerra Mundial y de una abuela blanca que trabajó en una cadena de montaje de bombarderos en Fort Leavenworth mientras su marido estaba al otro lado del océano. He ido a algunas de las mejores escuelas de América, y he vivido en una de las naciones más pobres del mundo.” Consigue transmitir la sensación de que no solamente será capaz de revitalizar el sueño americano, sino de que él mismo personifica -de hecho, en cierto sentido, es- el sueño americano. 


En inglés [y, de manera parecida, también en castellano, N.T.], cuando empleamos la palabra “retórica”, por lo general va precedida de la palabra “vacía”. La retórica tiene mala reputación. McCain advirtió de que el electorado “podría verse engañado por una elocuente, pero vacía, llamada al cambio.” Agudamente, Clinton hizo notar que “la campaña se hace en verso, pero se gobierna en prosa.” Los atenienses también conocían los peligros de que la muchedumbre se dejase arrastrar por un demagogo (ellos inventaron la palabra) persuasivo pero sin escrúpulos. Y fue el político romano Catón -podría haber sido McCain- quien dijo lo de “Rem tene, verba sequentur”: a quien se atiene a los hechos, flúyenle las palabras.  


Cicerón era muy consciente de eso. En su libro De oratore argumenta que la verdadera elocuencia sólo puede conseguirse si el orador ha conseguido el más alto nivel de conocimiento, “de otro modo, lo que diga sólo será verborrea, huera y ridícula filigrana”. El verdadero orador es quien guía con un ideal cívico su práctica ciudadana, y cuya retórica, lejos de ser vacía, es deliberada, racional, capaz de organizar minuciosamente las ideas y los argumentos para hacer progresar al estado de manera sabia y segura. También está claro lo que Obama trata de expresar: su proyecto es unir la retórica, el pensamiento y la acción en un nuevo tipo de política que evite un bipartidismo estrecho. ¿Pueden convertirse las palabras de Obama en hechos? La presidencia de George W. Bush nos proporcionó todas las pruebas de que un hombre que tiene serios problemas para manejar las preposiciones, los tendrá también para gobernar la nación. Sólo nos cabe esperar que la presidencia de Obama sea todo lo contrario. 


Traducció per a www.sinpermiso.info: Àngel Ferrero

L'obra "LES FENÍCIES" d'Eurípides, traduïda al català per la nostra companya CARME LLITJÓS

El grup ELA-ελα TEATRE, que funciona des de fa vuit anys al nostre centre, sovint es troba amb la dificultat d’haver d’entrar en contacte amb unes traduccions excel·lents de les tragèdies i de les comèdies gregues, però amb una certa dificultat en la comprensió i assimilació del seu vocabulari. És per això que els responsables del grup, l’Àngels Amorós, l’Attis Angelopoulos i jo mateixa, Carme Llitjós, ens proposem la tasca de treballar els textos amb els components del grup i, fins i tot en certs casos, d’arribar a la conclusió que cal una nova traducció.

 

Aquest va ser el cas de Les fenícies d’Eurípides i per això em vaig posar, ja fa cinc anys, a traduir la tragèdia completa amb un vocabulari el més fidel possible  a la força del text en grec clàssic però alhora més a la mà dels joves del nostre grup.

 

Més tard se l’han llegit amics i coneguts d’altres especialitats i sembla que l’objectiu ha estat assolit. Si aquesta traducció pot arribar a ser un vehicle de difusió més gran del text d’Eurípides, n’estaré ben contenta.






Resulta difícil justificar una traducció d'Eurípides si no és pels canvis dels temps. La nostra societat, ben cert, ha fet un gran pas cap a la difusió dels coneixements, de la informació i de la formació a qualsevol racó del món (o gairebé) gràcies a les noves tecnologies. Elles mateixes, però, carreguen de força la cultura dominant i fan estèril gran part del bagatge amagat, diguem-ho així, als nostres ordinadors, a les biblioteques o a les llibreries. Paradoxalment, la velocitat de la tècnica que ho apropa tot físicament, alhora marca un ritme vital que allunya allò que demana reflexió lenta i pacient, com és la lectura dels clàssics.


LES FENÍCIES


Autor: Eurípides
Col·lecció: Clàssics del Gall


Eurípides va néixer l'any 485 abans de Crist. Va ser un dels grans escriptors grecs clàssics. Conreà la poesia i el teatre a través d'un total de 19 drames, que han estat conservats i que demostren que va ser un escriptor tràgic de mèrit incomparable. 




El conflicte irresoluble plantejat a l'obra que ens ocupa és un episodi del cicle mític de la família real de Tebes. Èdip, el rei, porta a les espatlles la maledicció de matar el seu pare i casar-se amb la seva pròpia mare, tot com a conseqüència de la irresponsabilitat del seu pare, Laios, que el va engendrar contra la voluntat dels déus. 

Descoberta la infàmia, Èdip és decantat pels seus fills que es disputen el poder i acorden assumir-lo alternativament. L'incompliment del pacte per part d'Etèocles, el primer a ser rei, té conseqüències terribles. 



"LES FENÍCIES" POSA SOBRE LA TAULA UNA COLLA DE TEMES BEN ACTUALS QUE EL LECTOR ANIRÀ DESCOBRINT SEGUINT EL FIL DEL TEXT, MOLT MÉS PELS RAONAMENTS INTERCANVIATS ENTRE ELS PERSONATGES QUE NO PAS PER L'ACCIÓ MATEIXA. 

 


Introducció, traducció i notes: 

CARME LLITJÓS I PASCUAL







dimecres, 18 de març del 2009

taula rodona "EL MÓN DE L'ESPECTACLE" (Acte del 50è Aniversari)

Dijous, 19 de març, a les 19.30h.

taula rodona: 

"EL MÓN DE L'ESPECTACLE"

Hi intervindran:

SERGI ALBERT (Sport consulting, exàrbitre 
i comentarista esportiu)

ARIADNA MUÑOZ (Dinamitzadora cultural)

MIQUEL MONTES  (Director Tècnic de FOCUS - 
espectacles de gran format)

JAUME CERCÓS (Químic i il·lusionista)

RICARDO BRU (Hipnotitzador i mentalista)

JORDI CONDAL (Enginyer municipal 
i muntador de performances)


ACTE OBERT A TOTHOM

Lloc: Centre Cultural
Carrer de Santa Eulàlia, 60 (plaça interior)
L'Hospitalet de Llobregat
Metro L1: Santa Eulàlia

dissabte, 14 de març del 2009

JOAN CASTELLANOS I VILA EN EL MEU RECORD

Joan Castellanos i Vila, professor de català i de grec i traductor dels clàssics, va morir el passat dia 5 de març.

Nascut a Barcelona el 1941, va ser professor de llengua grega i catalana a la Universitat de Girona (1969-1972), catedràtic de grec a l’ensenyament secundari i, posteriorment, professor associat a la Universitat Autònoma de Barcelona (1996-2002). També fou membre del “Consell d’Ensenyament del Català” i de la “Comissió Tècnica Avaluadora de l’Ensenyament del Català”.

Va publicar quatre volums dels "Discursos d'Isòcrates" a la Fundació Bernat Metge, a més de fer edicions divulgatives de Sòfocles i Hesíode.

Una vegada la Montserrat Roig em va comentar les següents paraules d’un poeta: “El millor acte d’amor és la memòria”.

Per a mi, en Joan sempre és i serà a la meva memòria, doncs com molts d’altres, ell és part de la meva vida. En Joan va ser com la meva Musa. Vaig ser el seu deixeble i, a més, em va influenciar i, sobretot, va insistir als meus pares per tal que jo m’animés a fer Filologia Clàssica...ho va aconseguir.

He de dir que va ser un privilegi tenir-lo tant de professor de Grec a l’IES “Lluís de Requesens” de Molins de Rei, durant els cursos del nocturn: 1975/76 (6è de Batxillerat) i 1976/77 (COU) com de Secretari de l’Institut…ell era el meu Cap i jo l’administratiu, a la Secretaria. Gràcies a ell, vaig aconseguir aquesta feina…no ho oblidaré mai.

Recordo que m’enviava sempre els alumnes que suspenien perquè els donés classes particulars.

Sincerament, em falten paraules per expressar els meus sentiments cap a ell. Era una gran persona, un gran professor i un amic molt especial, és a dir, jo, adolescent, el tenia considerat com a un mite. Jo relacionava en Joan amb en Lluís Llach, Kavafis, Moustaki, etc. No sé el perquè, o potser sí que el sé.

En Joan era sensible, engrescador, era amant tant de la Grècia Clàssica com de la Grècia actual, sabia seduïr-nos…per tal d’enamorar-nos de tot el relacionat amb el Món Clàssic. Era un savi…les seves classes, sovint eren informals, divertides i, per tant, aconseguia que ens estiméssim el grec. També el recordo, evidentment, com un gran defensor de la llengua catalana…

Estic molt emocionat!!! Ara us deixo aquí amb el mateix fragment d'en Joan que ha estat sempre a peu de pàgina des que va néixer aquest blog, i també enllaços per si voleu conèixer més d’en Joan…


Josep L. D'Ocon