l'AINIGMA de les CLÀSSIQUES

l'alumne ISAAC GARCÍA OSES, de l'IES Santa Eulàlia, guanyador del PREMI NÚRIA TUDELA i PENYA

2009-08-21T16:10:00.006+02:00

El premi Núria Tudela i Penya, adreçat a estudiants, al qual poden optar treballs d’ensenyament secundari i universitari relacionats amb qualsevol aspecte del món clàssic, ha estat atorgat a Isaac García Oses, de l’IES Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat, pel treball titulat “La participació ciutadana: itinerari de les institucions, viatge de les paraules”. El treball ha estat tutoritzat per la professora Carme Llitjós.

El lliurament dels premis Auriga es realitzarà durant el proper curs acadèmic, en un acte que s’anunciarà oportunament.

Informa: Revista Auriga

2009-07-31T21:10:00.003+02:00

Bonam aestatem habeatis

καλό καλοκαίρι

FELIÇ ESTIU !

DE PROFESSIÓ GRECOROMANS. EL TEATRE DINS I FORA DE L'AULA

2009-07-30T19:07:00.004+02:00

Tot el món és un escenari i tots els homes i les dones,
senzillament actors.

Shakespeare, W. Al vostre gust

La selecció de textos que adjuntem són els que s’han emprat a l’IES Santa Eulàlia pel professorat de Llengües Clàssiques aquests darrers 20 anys per tal de difondre la cultura (i de vegades fins i tot les llengües) de l’Antiguitat a través de posades en escena molt senzilles, però que han ajudat als alumnes a viure i a sentir com els nostres estimats grecs i romans. Properament penjarem l’esquema de totes aquestes experiències i les seves correspondències amb les compètències bàsiques, tal com es va explicar a la sessió del dimecres 8 de juny en el marc de l’Escola d’Estiu, per al professorat de Clàssiques.

Carme Llitjós

3r ESO- doc. 1

I- EL JUDICI DE LES DEES

ZEUS: Iris, pren aquesta poma, ves-te’n a Frígia i li dones a Paris, el fill de Príam. Li dius: Paris, Zeus et mana que facis de jutge i diguis quina d’aquestes dees és la més bella. Com a premi, la guanyadora rebrà aquesta poma.

AFRODITA: A mi no em pot pas trobar cap defecte, perquè no en tinc!

HERA: Que n’ets de creguda! Nosaltres tampoc no tenim cap por! Que ho decideixi Paris.

IRIS: Va som-hi! Jo us guiaré fins allà. Jo el conec, aquest Paris, i sé que serà un jutge just.

AFRODITA: És solter aquest xicot?

IRIS: És solter, és solter. Però per què ho preguntes?

AFRODITA: Ah! no, per res. Pura curiositat.

ATENA: I, la guerra, li agrada?

IRIS: no ho sé, però com que és jove i fort, suposo que sí. Però va, calleu que ja arribem a la cova on viu, al mont Ida. Ja veig el seu ramat i tot.

TOTES TRES DEES: Ah sí, ja ho veig!

PARIS: Hola, joveneta. Qui són aquestes tres dones que vénen amb tu. Són molt boniques totes tres!

IRIS: No són dones, són dees! I Zeus et mana que tu facis de jutge i diguis quina és la més bella de les tres. La que tu trobis més bonica, ha de rebre aquesta poma com a premi.

PARIS: A veure què diu? "A la més bonica". Però jo en sé més de cabres i vaques que no pas de deesses! Totes tres són molt boniques! Potser que es despullin i jo vegi quina és més bonica, d’aquesta manera.

ATENA I HERA: I un bè negre!

AFRODITA: Jo no hi tinc cap inconvenient. I a més, si em tries, et concediré l’amor de la dona més bonica d’entre les humanes.

HERA: L’amor és efímer, Paris. Jo et faré l’amo de tota Àsia.

PARIS: Què us penseu, que em comprareu amb promeses? Acosta’t, Atena.

ATENA: Aquí em tens al teu costat, i si dictamines que sóc la més bella, mai no marxaràs derrotat del camp de batalla, perquè et convertiré en un guerrer invencible.

PARIS: No em fan cap falta les batalles. Però això no tindrà importància a l’hora de prendre la meva decisió.

AFRODITA: Aquí em tens al teu costat; examina’m bé, no et deixis res; pren el temps que calgui per mirar cada centímetre de la meva pell. Fa temps que he observat que ets jove i atractiu. Però aquí, visquent en aquesta cova, no deus haver conegut una dona bellíssima, àvida d’amor, que viu trista i sola perquè el marit no li fa cas. És blanca com un cigne, delicada. Si ho vols, jo t’arreglo alguna coseta amb ella.

PARIS: Amb una dona casada?

AFRODITA: Jo sé com se solucionen aquestes coses. Te’n vas a Grècia amb una excusa qualsevol i, quan arribes a Esparta, jo faré que s’enamori de tu.

PARIS: I voldrà abandonar el marit?

AFRODITA: T’acompanyarà el meu fillet Eros.

ATENA: Això és trampa! Qui és la més bonica, digues-ho!

HERA: No s’hi val promoure l’adulteri!

ZEUS: Ja veig qui guanyarà el premi.

PARIS: Bé, després de rumiar-m’ho molt, et dono a tu la poma, Afrodita.

II- EL RAPTE D’HÈLENA

Paris va navegant per l’Hel•lespont. Onades altes i fosques. Pluja. Ell i els seus companys desembarquen i arriben a Micenes, d’amplis carrers. Albiren Esparta, al costat del riu Eurotas. Fa vent i Paris vigila que la brisa no li esvaloti els cabells. No corre per no despentinar-se. Hèlena obre els forrallats. Soroll de panys de ferro que s’obren. Apareix ella, el crida i el condueix al fons del casal. L’invita a seure en un setial tot nou, de plata. Hèlena queda embadalida per la bellesa de Paris.

HÈLENA (a part): Sembla Dionís, però no té els pàmpols de vinya a damunt del cap.(dirigint-se a Paris): Estranger, d’on véns? Digues de quina família ets. Sembles un rei gloriós, o un déu, però no et reconec.

PARIS: Potser has sentit parlar de Troia, que Posidó i Apol•lo van protegir amb una muralla? Has sentit parlar d’un rei opulent de Troia, descendent del Crònida? Sóc el fill estimat de Príam, ric en or, sóc l’àrbitre de les deesses, que vaig fer de jutge i vaig aprovar l’esplendor d’Afrodita; i ella, com a recompensa de la meva acció, accedí a concedir-me una esposa il•lustre que anomenen Hèlena, tan bella com Afrodita. Per ella he gosat travessar tantes onades. Vine sací, celebrem les nostres noces, ja que Afrodita ho mana. Saps que menelau és una mica ... dèbil ...

(Hèlena fixa la mirada a terra i queda sense paraules)
HÈLENA: De debò ets de Troia, que van construir Apol•lo i Posidó? M’agradaria molt conèixer aquella ciutat. Pren-me ara mateix i portar-m’hi! Et seguiré, tal com mana Afrodita. No em fa cap por Menelau, quan Troia m’haurà coneguda.

(neix l’aurora. Llum ascendent. Paris porta Hèlena cap a la nau)
HERMÍONE (plorant, a les serventes): Companyes, on creieu que se n’ha anat la meva mare? No ha vist que jo em posava a plorar, en veure que marxava?. Ahir al vespre va venir a fer-me companyia al meu llit i es va adormir al meu costat!

SERVENTES: Hermíone, no ploris! La mare se n’ha anat però tornarà. No veus que, de tant plorar, se t’enfonsen les galtes i els ulls se t’emmusteixen? Potser ha anat a banyar-se al riu i s’ha entretingut mentre tornava.

HERMÍONE: Ella coneix la muntanya, el riu, els camins, no pot ser que s’hagi perdut. Les estrelles dormen i ella fa nit entre les roques? Les estrelles es lleven i ella no torna! Mare, on ets? On t’has perdut? Quina fera t’ha mort? T’has estimbat a la muntanya? He mirat per tot arreu, entre els arbres, però no he trobat el teu cos. No t’hauràs negat a les aigües de l’Eurotas? (mentre gemega, a Hermíone li sembla veure la seva mare i, astorada, crida) Ahir vas fugir de casa i em vas deixar plorant ...

L'OMBRA D'HÈLENA: Filla, l'home que ahir vingué em va raptar amb enganys i amb l’ajut d’Afrodita.

HERMÍONE: Ocells, aneu a Creta i digueu a Menelau: “Ahir vingué a Esparta un home sense normes i se’n dugué la meva mare! (Hermíone plora. Els homes es preparen per la guerra)

........

3r ESO doc. 2
TESEU

Personatges: TESEU / NARRADOR / ARIADNA / DÈDAL / COMPANYS

(Es proposa de representar aquestes escenes del mite de Teseu al Parc del Laberint d’Horta, en diferents punts, segons el fil de la narració)

TESEU: Quina terrassa! Quin palau! I quins jardins!

NARRADOR: Era el mes de març i la primavera ja bategava per tot arreu.

ARIADNA: Vine! No em fa res que ens vegin; però per enraonar estarem millor sota aquells arbres.

NARRADOR: baixant alguns graons, el dugué a la part més profunda del jardí. Uns arbres ocultaven la lluna però no el seu reflex a l’aigua. S’havia canviat de vestit. Ja no portava la faldilla de volants, sinó una mena de túnica que li flotava al voltant del cos.

ARIADNA: Escolta! Aquí corres un gran perill. Véns a combatre el meu germanastre, el Minotaure, ja ho sé. Escolta’m bé. Triomfaràs sobre ell, n’estic segura: Però fins ara, ningú no n’ha pogut sortir, del laberint on habita el monstre; i tu tampoc, tampoc, no podràs sortir-ne, a menys que la teva amant, que sóc jo, que estic a punt de ser-ho, t’ajudi. No pots fer-te ni idea de com n’és de complicat, el laberint. Demà et presentaré Dèdal, que t’ho explicarà. (El seu fill, Ícar, només se’n va poder sortir pels aires, volant). La teva única salvació és no abandonar-me mai. O t’hi avens o em deixes. Si em deixes, pitjor per tu.

TESEU: I el teu pare, el rei, què en dirà de tot això?

ARIADNA: Ah, no res! Quan la meva mare va tenir l’aventura amb el brau, va dir: “El que està fet, fet queda”.

NARRADOR: Dèdal és molt alt d’estatura; duu una barba més llarga que la de Minos, com de plata. Sempre parla molt lentament i tothom comprèn que, quan calla, és que està reflexionant.

DÈDAL: Quan la reina acabava de donar a llum aquell monstre, Minos estava molest i em va demanar que projectés un edifici i uns jardins d’on no pogués escapar-se. Però, com que conec el teu desig de combatre el Minotaure, et donaré uns consells: Tot sol no te’n sortiràs. T’ha d’acompanyar Ariadna. He pensat que Ariadna estigui lligada amb tu per un fil. Així podràs tornar cap a ella si t’extravies. Pren aquest cabdell.

ARIADNA: Dóna’m el cabdell! Ja el guardaré jo. Anem cap al laberint!(La comitiva es dirigeix cap al laberint) Vine, ens lligarem i així no et perdràs(Teseu fa cara de veure-hi segones intencions. Es troben els companys de Teseu a l’entrada del laberint).

TESEU: A poc a poc, que no s’emboliqui el fil. (fa com que troba el Minotaure, mig adormit. El monstre aixeca el cap i es mira Teseu als ulls)És preciós! No el puc matar! Jo no l’odio tant com per matar-lo! Però ... i els meus companys?
(Li clava l’espasa. Rebobina el fil i torna fins a Ariadna) (Als companys): Va! marxem!

ELS COMPANYS: No, aquí a Creta s’hi viu molt bé!TESEU: He dit que marxem! (Fa el posat trist, com si hagués estat derrotat)

FI

Suggeriments relacionats: Picasso, El Minotaure.

4t ESO- doc. 3
VESUVIUS

Escenificació de la vida diària en una petita ciutat d’Itàlia. Acaba amb els primers senyals de l’erupció volcànica de Pompeia, l’any 79. A l’apèndix es dóna informació sobre aquest tema.Un professor llegeix a classe un fragment de Virgili que parla d’un combat de boxa.L’ensenyament a Roma es basava sobretot en la repetició i el cant. Les ciutats eren molt sorolloses, com diu Marcial. Juvenal parla dels perills de passejar pel carrer de nit.Dos borratxos s’estan barallant. Uns grafiters estan escrivint consignes electorals a la paret. Els noms que se’ls atribueixen són esmentats a les parets de Pompeia.M. Cerrini Vatia és el nom real d’un candidat a Pompeia.L’anècdota dels cristians sembla forçada, per la data.

Personatges:

DOS BORRATXOS
ESCLAUS 1 i 2 (acompanyen el borratxo 2)
AEMILIUS (escriptor de graffiti)
FLORUS (escriptor de graffiti)
FRUTTUS (escriptor de graffiti)
MERCADER (no parla)
FORNER
MARCUS (cristians)
PHILLIPUS
LUCIUS (un bon alumne)
ESCLAU 3 (pedagog de Lucius)
MESTREPUBLIUS (un alumne endarrerit)
ESCLAU 4 (pedagog de Publius)
DECIMUS (un mal alumne)
ESCLAUS 5 i 6 (acompanyen Decimus)
VEÍ

L’escena transcorre a un carrer de Pompeia. El borratxo 1 està estirat al mig de l’escenari. Entren tres grafitters: Florus, amb una torxa i pintura, Aemilius, amb una escala petita, i Fruttus amb un cubell. És fosc i procuren no fer soroll. Florus es dirigeix a Aemilius:

FLORUS: stt! tace!

(Aemilius a Fruttus)
AEMILIUS: tace!

FRUTTUS (girant-se enrere, però no hi ha ningú): tace!

(Aemilius es gira i dóna un cop a Fruttus amb l’escala)
AEMILIUS: quo procedimus? quid quaeris, lanternari?

FLORUS: murum quaero.

(Fruttus que no ho ha entès)
FRUTTUS: quid quaerit?

(Aemilius dóna un altre cop a Fruttus):
AEMILIUS: murum.

FRUTTUS: ah!

AEMILIUS: habesne titulum?

FLORUS: ecce! hic habeo.

FRUTTUS: quid habes?
(Florus i Aemilius es giren. Tercer cop d’escala a Fruttus)

AEMILIUS: (cridant) titulum!

AEMILIUS: quid est?

FLORUS: (prenent-li el pèl) quid est?

FRUTTUS: (més fort) quid est?

FLORUS: tace!

(Florus alça la torxa i llegeix un fragment de papir):
FLORUS: “Marcum Cerrinium Vatiam rogamus”

(Aemilius dicta):
AEMILIUS: "Marcum Cerrinium Vatiam ... scripsit Aemilius. aderant Florus et Fruttus."

FLORUS: minime. "Scripsit Florus, aderat Aemilius."

FRUTTUS et FRUTTUS.

AEMILIUS: scripsit Aemilius. Florus aderat lanternarius.

FLORUS: scripsit Florus. Aemilius aderat et scalas portabat.

FRUTTUS: Fruttus quoque aderat.

Passa un MERCADER molt carregat. Els grafiters callen per no ser vistos.

FLORUS i AEMILIUS: tace!

AEMILIUS: ego sum scriptor, ego scribo.

FLORUS: tune scribis? minime. Ego optime scribo.

(Fruttus va cap a ala paret amb el cubell)
FRUTTUS: ego sum de Albator. Hic est murus. Est murus pulcher.

(El pinta de color blanc)

ecce! iam murum feci pulchriorem

(Entra un forner cridant):
FORNER: panem, eme panem!

(Els dels GRAFITI no li fan cas)

FLORUS: murum pulchriorem numquam vidi.

AEMILIUS: est murus pulcherrimus. Da mihi!

(Aemilius pren a Florus el pot de pintura)
ten escalas! ... panem, eme panem!

FORNER: (cantant) panem, eme panem!

(Surt el FORNER. Els grafiters segueixen discutint entre ells. Entra el BORRATXO 2 portat pels ESCLAUS 1 i 2)

BORRATXO 2: serve, fer ...

ESCLAU 1: quid?

BORRATXO 2: fer ... fer ...

ESCLAU 2: num ebrius est?

ESCLAU 1: ita vero, ebrius, iterum ebrius, semper ebrius.

BORRATXO 2: fer.

ESCLAU 1: fer dominum.

BORRATXO 2: luna me domum ducit.

ESCLAU 2: sed luna non lucet.

(El BORRATXO 1 s’aixeca trontollant i es queda mirant la discussió. Els ESCLAUS es mantenen a una certa distància. DOS BORRATXOS van caminant i es recolzen l’un amb l’altre)

BORRATXO 1: unde venis? nil mihi respondes? aut dic aut accipe …

(El BORRATXO 1 empeny i colpeja al BORRATXO 2)

ESCLAU 1: rixa est.

BORRATXO 1: ubi te quaero, furcifer?
(Els dos BORRATXOS s’aferren l’un amb l’altre. Després cauen de costat i aparentment es queden adormits)

ESCLAU 1: ecce! somnum rixa facit.

(Entra MARCUS amb sigil. Els altres resten callats en segon pla)

MARCUS: Nox esto luna tamen non lucet. Ego o villa discedo, sed perterritus sumo sum servus. Ego Christo credo.

PHILIPPUS: (molt fluixet): Maree.

MARCUS: quis est?

PHILIPPUS: ego, Philippus. Esne paratus?

MARCUS: sum paratus, sed perterritus sumo.

PHILIPPUS: crede deo. ego quoque sum servus. sed nos Christiani sumus. nos Christo credimus.

MARCUS: quo procedimus?

PHILIPPUS: procedimus ad fratres. omnes cibum capimus. omnes cantamus. tum discedimus et ante lucem ad dominos revenimus. crede deo, mifrater!

(Surten d’escena. Entra LUCIUS, un bon alumne que va cap a escola content, seguit per l'ESCLAU 3, pedagog de LUCIUS, que porta tots els estris d’escola)

LUCIUS: ecce, adsum. portasne stilum?

ESCLAU 3: ecce, stilus.

LUCIUS: portasne ceras?

ESCLAU 3: ecce, cerae.

LUCIUS: portasne tabulas?

ESCLAU 3: ecce, omnia habeo. optimus sum capsarius.

LUCIUS: quid herifecimus? ... Vergilius ... liber quintus. (Recita un fragment de Virgili)
LUCIUS: haec fatus duplicem … (etc)

(Aemilius escriu a la paret, enfilat dalt de l’escala)
AEMILIUS: V-a-t-i-a-m ... quis rogat?

FLORUS: nos scriptores rogamus.

AEMILIUS: minime ...

FRUTTUS: ego non rogo.

AEMILIUS: tace! (a poc a poc) rogant vicini.

(LUCIUS puja el to de veu)
LUCIUS: salve, magister!

(Entra el MESTRE)

MESTRE: (a LUCIUS) salve!

(LUCIUS para de recitar)
LUCIUS: Salve, magíster!

MESTRE: (a l’ESCLAU 3) discede, paedagoge! sede puer! solusne ades? ubi sunt alii?

(ESCLAU 3 se’n torna al racó ... Entra PUBLIUS amb el seu ESCLAU 4 darrera)
ESCLAU 4: (al públic) o calamitatem!

PUBLIUS: iam adsum, magister. festinavi. quam celerrime festinavi.

MESTRE: (va repetint fluixet) sed si tantus amor. ... incipiam. (a l'ESCLAU 4): discede, paedagoge! sede puer! quid heri legimus? ... Publius Vergilius Maro ... de athletis ... de pugilibus! quid est athleta?

LUCIUS: athleta currit.

PUBLIUS: ego quoque cucurri.

MESTRE: quid es pugil?

LUCIUS: pugil pugnat.

(PUBLIUS té enveja de LUCIUS i li pega)

PUBLIUS: ego quoque pugno.

(Els ESCLAUS 3 i 4 intenten intervenir-hi de mala gana)
ESCLAU 3: eheu, pueri pugnant.

(Enrenou. el MESTRE ensenya el fuet, etc. El MESTRE recita perquè acabi la baralla)
MESTRE: haec factus.

(Entra DECIMUS, un mal alumne, arrossegat pels ESCLAUS 5 i 6)
ESCLAU 5: (fent-li la pilota) veni, domine parve, veni ad ludum.

DECIMUS: minime, mihi non placet.

ESCLAU 5: sed dominus, pater tuus, te iussit. domina, mater tua, te iussit.

DECIMUS: mihi non placet. ludus me non delectat. magister me non delectat.

(DECIMUS deixa caure una cosa. Quan l’ESCLAU 5 s’ajup per recollir-ho, DECIMUS li dóna una puntada de peu)

ESCLAU 6: (agafant pel braç a Decimus) ego te adiuvo.

(L’enrenou tapa la veu del MESTRE, que crida DECIMUS)
MESTRE: ecce, tertius discipulus, veni, veni celerrime!

(Els ESCLAUS 5 i 6 se’n val al racó amb els altres ESCLAUS)

MESTRE: nos de pugilibus dicimus.

(Els ESCLAUS juguen a daus en un racó ...

Se sent: “Venus!” “canis”

MESTRE: optime.

CLASSE: (recitant) haec fatus duplicem ex umerls reiecit amictum ...

DECIMUS: est lacerna.

MESTRE: (dóna instruccions als alumnes) iterum!

CLASSE:(recitant) haec fatus duplicem ... (etc)

(La CLASSE continua fent enrenou. Un veí se’n queixa aprofitant unes paraules de Marcial)

VEÍ: quid tibi nobiscum est, ludi scelerate magister?

(Segueix ben fort fins on pot recordar)

CLASSE: (recitant) ex umeris reiecit amictum et magnos membrorum artus ...

MESTRE: quid dicit Virgilius?

(PUBLIUS mostra els seus muscles)
PUBLIUS: dicit artus, dicit ossa, dicit lacertos.

DECIMUS: est athleta ingens.
(DECIMUS també els ensenya)

PUBLIUS: ingentior.
(PUBLIUS fa el mateix)

LUCIUS: est atleta ingentisimus

(L’enrenou es fa cada cop més gran. Xerren els dels grafitti, els borratxos, el veí, els nens-deixebles. Arriben els dos cristians: Marcus i Philippus)

PHILIPPUS: ecce! revenimus. Christus adest. nemo nos conspexit. nemo nos spectat. tuti sumus, per Iesum Christum dominum nostrum.

(MARCUS es fa el senyal de la creu)
MARCUS: deo gratias ago.

(De cop i volta tot queda en silenci. Tothom comença a cridar i a anar d’una banda a l’altra. Només es queden quiets MARCUS i PHILIPPUS)

TOTS (alhora): tremorem sensi
fuge!
abi!
sollicitus
fugite pueri!
anxius
quam celerrime
eheu!

PHILIPPUS: est signum. Christus ipse signum dedito signum nobis dedito

MARCUS: deo gratias

FI

ATREZZO:
Es pot preparar, inventa, improvisar o imaginar..
Els que escriuen graffiti han de fer-ho de veritat. Caldrà:
• una tira llarga de paper,
• un retolador vermell gruixut
• al costat, un cubell d’emblanquinar i un pot de pintura.
• un llum
• una escala
• un fragment de “papir”
• un cistell de vímet amb panets
• una “capsa” d’escolar romà, que porta l’esclau 3.
• bastó del MESTRE
• daus per als ESCLAUS.

APÈNDIX

De lluny era impossible saber de quina muntanya venia el núvol de fum que anava pujant. Després vàrem saber que era el Vesuvi. Semblava un pi. Es projectava a l’aire sobre un tronc llarguíssim i després s’escampava com les branques d’un pi. Feia vent i potser això l’escampava d’aquesta manera … De vegades el núvol semblava blanc, d’altres, gris, segons si portava terra i cendra.El meu oncle va donar ordres perquè preparessin un carro i em va dir si volia anar amb ell. Però jo li vaig dir que preferia quedar-me a estudiar. Ell se’n va anar precisament cap a la zona perillosaAra la cendra queia sobre els vaixells. Cada cop era més espessa . Queien pedres i rocs ennegrits, calcinats i trencats per l’escalfor. Alguns fragments queien sobre l’aigua i provocaven un remolí. La costa estava bloquejada per la lava de la muntanya.Sobre el Vesuvi s’alçaven focs i flamarades. De nit semblava que tot brillés més. El meu oncle intentava calmar la gent i els deia que eren fogueres que els pagesos havien deixat o cases que s’havien incendiat, buides i abandonades.Uns tremolors molt forts i molt seguits sacsejaven els edificis que semblava que tremolessin des dels ciments. Els qui estaven en llocs oberts tenien por que els caiguessin pedres al damunt. El meu oncle va tenir una pensada: posar-se a les orelles coixins lligats amb tires de roba per tal de protegir-se de les runes que anaven caient. A altres bandes era de dia però allí la nit era més negra que una nit veritable, il•luminada tan sols per tota MENA de torxes i llums. Van decidir baixar a la platja per veure-ho tot amb els seus propis ulls. Però pels carrers estrets ja no es podia arribar al mar perquè unes onades temibles, enormes, els cobrien.

1r Batxillerat- doc. 4

Θεῶν κρίσις

Ζεύς• τί φῃς;

Ἑρμῆς• Προΐωμεν εὐθὺ τῆς Φρυγίας, ἐγὼ μὲν ἡγούμενος, ὑμεῖς δὲ μὴ βραδέως ἀκολουθεῖτε μοι καὶ θαρρεῖτε. Οἶδα ἐγὼ τὸν Πάριν. Νεανίας ἐστὶ καλὸς καὶ τἄλλα ἐρωτικὸς καὶ τοιαῦτα κρίνειν ἱκανώτατος.

Ἑρμῆς• Οὐ παντελῶς ἄγαμος, ὦ Αφροδίτη.

Ἀθῆνα• Τί οῦν; ἄγαμός ἐστιν;

Ἑρμῆς• ... ἐγὼ δὲ καὶ τὴν Ἴδην ὁρῶ καὶ τὸ Γάργαρον ὄλον ἀκριβῶς,... καὶ αὐτὸν ὑμῶν τὸν δικαστὴν τὸν Πάριν.
....

Ἑρμῆς•... ένθα καὶ τὴν ἀγέλην ὁρᾷς.

Ἥρα • Ἀλλ’οὑχ ὁρῶ τὴν ἀγέλην.

Ἑρμῆς• Τί φῇς; οὐχ ὁρᾷς βοίδια κατὰ τὸν ἐμὸν οὑτωσὶ δάκτυλον ἐκ μέσων τῶν πετρῶν προερχόμενα καί τινα τοῦ σκοπέλου καταθέοντα καλαύροπα ἔχοντα καὶ ἀνείργοντα μὴ πρόσω διασκίδνασθαι τὴν ἀγέλην;

Ἥρα• ... ἔμπειρος εἶ τοῦ χωρίου πολλάκις, κατελθοῦσα πρὸς Ἀγχίσην.

Ἑρμῆς• ... ὁ μὲν γὰρ ἔτυχε τότε συρίζων πρὸς τὸ ποίμνιον, καταπτάμενος δὲ ὄπισθεν αὐτοῦ ὁ Ζεὺς κούφως μάλα τοῖς ὄνυξι περιβαλὼν καὶ τῷ στόματι τὴν ἐπὶ τῇ κεφαλῇ τιάραν δακὼν ἀνέφερε τὸν παῖδα τεταραγμένον καὶ τῷ τραχήλῳ ἀπεστραμμένῳ, εἰς αὐτὸν ἀποβλέποντα.

Ἑρμῆς• Ἀλλ’ οὐ῾γυναῖκές εἰσιν, ῾¨Ηραν δέ, ὦ Πάρι, καὶ Ἀθηνᾶν καὶ Ἀφροδίτην ὁρᾷς•... κέλευει δέ σε δικαστὴν γενέσθαι τοῦ κάλλους αὐτῶν.

Πάρις• γυμνὰς ἰδεῖν βούλομαι.

Ἀφροδίτη• ... ἡ Ἑλένη ἐστίν νέα καὶ καλὴ καὶ κατ’οὐδὲν ἐλάττων ἐμοῦ, καὶ τὸ δὲ μέγιστον, ἐρωτική.

Ἀφροδίτη• Αὕτη θυγάτηρ μέν ἐστι Λήδας ἐκείνης τῆς καλῆς ἐφ’ ἥν ὁ Ζεὺς κατέπτη κύκνος γενόμενος.

Ἀφροδίτη• Νέος εἶ σὺ καὶ ἄγροικος, ἐγὼ δὲ οἶδα ὡς χρὴ τὰ τοιαῦτα δρᾶν.

Πάρις• Οὐκοῦν ἐπὶ τούτοις δίδωμι τὸ μῆλον•

2n Batxillerat- Doc. 7

LA PERVIVÈNCIA DELS CLÀSSICS
Documents :

I- Plutarc: VIDES PARAL•LELES (Alexandre i Cèsar)

... Cèsar prometia als uns consolats i pretures per als temps a venir, consolava els altres amb preeminències i honors i a tots donava esperances, pretenent així governar a grat d’ells. A més, volia assecar les llacunes que hi ha al voltant del Pomèntium i convertir-les en un pla cultivable per a moltes desenes de milers d’homes ...Tota vegada, als qui trobaven feixuga la seva autoritat, també això els donà motius de blasme.

L’orador Ciceró, una vegada que algú va dir: “Demà sortirà la constel•lació de Lira” “Sí, va fer, per decret”, com si fins això els homes ho rebessin imposició. Però el que va congriar contra ell un odi més manifest i més mortal fou el seu desig de proclamar-se rei: per a la multitud això fou la primera culpa, i per als qui feia temps li duien mala voluntat coberta, el pretext més especiós.

.... Conten que es veieren senyals meravellosos i aparicions. Les lluors celestes i els sorolls que de nit circulaven pertot arreu i els ocells solitaris que van venir a asseure’s en ple fòrum, potser no són dignes de menció en un esdeveniment de tanta importància: però Estrabó el filòsof escriu que en fer el mateix Cèsar un sacrifici, el cor de la víctima no va parèixer enlloc, cosa que era un prodigi terrible, perquè no és de natura que un animal pugui subsistir sense cor. I es pot haver sentit contar també que un endeví havia advertit Cèsar de guardar-se dels idus de març; i que, en ésser aquest dia, Cèsar, anant cap al Senat, saludà l’endeví amb una plasenteria, dient-li “ Els idus de març ja han vingut” i l’endeví va respondre, baixet:

“Sí, han vingut, però no han passat “ Després d’això, dormint al costat de la seva muller, de sobte totes les portes i les finestres de la cambra s’obriren de bat a bat.

Sobresaltat per l’estrèpit i per la llum de la lluna que irradiava dins la cambra, sentí com Calpúrnia, que dormia profundament, llançava entre somnis veus confuses i sospirs inarticulats: doncs bé, somniava que plorava el marit i que el tenia degollat entre els seus braços ... En ésser de dia, conjurà Cèsar que, si era possible, no sortís de casa i ajornés la reunió del Senat; això sembla que va fer entrar Cèsar en sospita i por; perquè fins aleshores no havia reparat mai en Calpúrnia cap d’aquestes supersticions de les dones; i ara la veia tota neguitejada...

Artemidor, mestre de lletres gregues, anà amb un rotllet on portava escrit el que havia de comunicar-li se li acostà ben prop i va dir-li : “Cèsar, llegeix aquest escrit tu tot sol i de pressa; perquè tracta de coses greus i que t’importen a tu“. Cèsar el prengué, però la munió d’interpel•lants li va impedir de llegir-lo, tot i havent-s’hi posat moltes vegades; i, tenint-lo a la mà, entrà al Senat.

Quan Cèsar entra, els senadors s’aixequen, per reverència. Dels còmplices de Brutus, uns es posen drets darrera la cadira de Cèsar, voltant-la, i els altres li van a l’encontre i l’acompanyen fins a la cadira. A la fi Til•li, agafant-li la toga amb totes dues mans, la hi abaixa al voltant del coll; la qual cosa era el senyal per a l’escomesa. Casca, el primer, li dóna amb una espasa un cop al llarg de la nuca, fent-li una ferida ni mortal ni profunda; de manera que Cèsar, regirant-se, s’aferra al ganivet i l’atura. Però els qui havien preparat el crim, cadascú mostra l’ espasa nua; Cèsar és voltat en cercle i, a qualsevol costat que giri la vista, no troba sinó cops i ferro adreçat contra la seva cara i contra els seus ulls. I diuen alguns que resistia contra els altres i portava el cos cap ací i cap allà fent uns grans crits; però en veure Brutus amb l’espasa desembeinada, estirà la toga sobre el cap i s’abandonà, rebatut pels assassins contra l’estàtua de Pompeu.

I la sang va empastifar-lo tot, de manera que semblava que el mateix Pompeu presidís la seva revenja, tombat per terra als seus peus. Però quan ja s’ha obert el testament de Cèsar i es troba que deixa a cada romà un llegat considerable, quan veuen portar a través del Fòrum el seu cos ultratjat de ferides, llavors la multitud ja no manté ordre ni regla i, agafant tions abrandats, corren cap a les cases dels assassins, per incendiar-les; d’altres ronden pertot arreu de la ciutat, cercant si atrapen els conjurats mateixos per fer-los a trossos.

... A la seva mort, Cèsar tenia cinquanta-sis anys fets, i no havia sobreviscut més de quatre anys a Pompeu.

II- JULI CÈSAR
W. SHAKESPEARE
ACTE SEGON. ESCENA II
A LA CASA DEL CÈSAR

Trons i llamps.
Entra CÈSAR en roba de nit.
CÈSAR
Ni cel ni terra, en tota aquesta nit, no han reposat. Calpúrnia tres vegades ha cridat somiant: «Auxili, auxili, que maten Cèsar!» ¿Qui hi ha dins?
Entra un CRIAT.

CÈSAR
Digues als sacerdots que sacrifiquin i porta’m llurs presagis.

CALPÚRNIA
¿Què penseu, Cèsar? ¿Sortireu?. Cèsar avui ha de romandre a casa.

CÈSAR
Doncs Cèsar sortirà. Totes les coses que m’amenacen, sempre ho fan d’esquena, i es fonen en topar la meva cara.

CALPÚRNIA
Jo, Cèsar, no he fet mai cap cas d’auguris, i us dic que, tanmateix, ara m’esveren. Aquí hi ha un home que, al marge d’allò que hem sentit i que hem vist, explica horribles coses presenciades per la guàrdia. Al carrer ha cadellat una lleona, les tombes s’han obert i han escopit els morts de dins; encesos i terribles s’han vist guerrers lluitar entremig dels núvols en rengles i esquadrons com a la guerra, caient la sang damunt el Capitoli; un soroll de batalla omplia els aires, i amb renills de cavalls uns gemecs d’homes es barrejaven, i esgarips i xiscles de fantasmes brollaven pels carrers. Oh Cèsar, coses- tan inusitades, les temo de debò!

CÈSAR
És que podríem evitar allò que viu en el propòsit dels poderosos déus? Passi el que passi, Cèsar sortirà avui. Que aquests auguris afecten tot el món igual que Cèsar.

CALPÚRNIA
Surt un cometa quan es mor un pobre? En canvi, els cels mateixos s’incendien quan mor un príncep.

CÈSAR
Els covards es moren molts cops abans que la llur mort arribi, i el valent només mor una vegada. De tots aquells prodigis que he sentit fins avui, el que em fa més estranyesa és saber com els homes són porucs, vist que la mort, fi necessària nostra, arribarà quan hagi d’arribar. Entra el CRIAT.
Què diuen els àugurs?

CRIAT
Que no voldrien que us moguéssiu avui de casa vostra. en treure les entranyes d’una ofrena, no li han trobat el cor.

CÈSAR
Els déus ho fan per tal d’avergonyir la covardia. Cèsar fóra una bestia sense cor, si avui, de por, restava dintre casa. No, Cèsar no ho farà. Sap, el perill, que Cèsar és més perillós encara. Som dos lleons nascuts el mateix dia, i jo sóc el més gran i el més temut, i Cèsar sortirà.

CALPÚRNIA
Senyor, ai las!, el seny, us el consum la confiança. No sortiu pas avui. I la por meva digueu que us reté a casa, no la vostra. Al Senat, envieu-hi Marc Antoni, i ell els dira que avui no us trobeu bé; de genolls us ho prego, concediu-me que el meu consell prevalgui.

CÈSAR
Marc Antoni dirà que no es tic bo. Per dar-te gust restaré a casa. Aquí ve Deci Brutus, i és ell qui els ho dirà.

DECI
Bon dia, Cèsar! Salut al noble Cèsar! Jo venia a cercar-vos per tal d’anar al Senat.

CÈSAR
I a fe que haveu triat l’hora oportuna per portar el meu bon dia als senadors i dir-los que jo avui no vull anar-hi. No digueu que no puc, perquè això és fals, ni digueu que no goso, perquè encara és més falso Simplement digueu-los, Deci, que jo no hi vull anar.

CALPÚRNIA
Podríeu dir-los que està malalt.

CÈSAR
Cèsar ha d’enviar una mentida? En les conquestes meves, tant he allargat el braç per a espantar-me de dir la veritat a uns barbagrisos? Deci, digueu-los que no hi vull anar.

DECI
Poderosíssim Cèsar, indiqueu-me alguna causa perquè no se’n riguin quan els ho digui.

CÈSAR
El meu voler és la causa: no vull anar-hi. I amb això n’hi ha prou per satisfer el Senat. Mes per la vostra tranquil•litat privada, perquè jo us estimo, jo vull que sapigueu que és Calpúrnia, és aquesta meva dona, la que desitja que jo resti a casa. La nit passada ha somiat que veia la meva estàtua igual com una font que per cent brocs deixava anar sang pura, i els romans cobejosos hi venien, somrients i a grans colles, a rentar-s’hi les mans. I ella, d’això, n’ha tret presagis i avisos de desgracies imminents, i és per això que de genolls en terra m’ha pregat que no em mogui avui de casa.

DECI
Aquest somni és tot mal interpretat; era una visió bella i sortosa. Vostra estàtua sagnant per cent canelles i els romans somrients que s’hi banyaven, vol dir que la gran Roma té de rebre de vós aquella sang revifadora, i que grans homes n’envermelliran llurs blasons i relíquies. I és això el que preveu el somni de Calpúrnia.

CÈSAR
Tal com vós ho exposeu, em sembla bé.

DECI
I, quan escoltareu el que puc dir-vos, ho veureu molt més clar. Ja és cosa feta que el Senat doni avui una corona a Cèsar poderós. Si vós dieu que no hi voleu anar, pot canviar-se el parer, i, altrament, fóra una burla que us podrien tornar, i algú diria: «Suspenem el Senat fins a altres temps perquè el convoqui la muller de Cèsar amb uns somnis millors.» I, si s’amaga el propi Cèsar, ¿no murmuraran: «Mireu! Cèsar té por»? Perdó, Cèsar; el gran amor que us porto, davant el vostre procedir, m’obliga a dir-vos tot això, i la raó meva al meu afecte esta supeditada.

CÈSAR
com, ara, ridícules em semblen les teves pors, Calpúrnia! Em fa vergonya haver-hi consentit. Deu-me la toga, perquè jo vull anar-hi.

Entren PUBLI, BRUTUS, LIGARI, METEL•LUS, CASCA, TREBONI i CINNA.
I, guaita, Publi m’ha vingut a cercar
PUBLI
Bon dia, Cèsar!

CÈSAR
Benvingut, Publi! ¿També vós tan d’hora, Brutus, us heu llevat? Bon dia, Casca! Caius Ligari, mai no us ha estat Cèsar tan enemic com ho és aquesta febre que us torna com un clau. ¿Quina hora és?

BRUTUS
Cèsar, les vuit tocades.

CÈSAR
Agraeixo vostra molèstia i vostra cortesia.

Entra ANTONI
Guaita! Antoni, que és tot un bon noctàmbul, s’ha llevat tanmateix. Bon dia, Antoni!
ANTONI
Bon dia tingui el nobilíssim Cèsar.

CÈSAR
Digueu-los que es preparin. Jo tinc culpa de fer-vos esperar. Benvingut, Cinna, i vós, Metel•lus! ¿Què? ¿També Treboni? Amb vós tinc tota una hora de conversa, no ho oblideu; veniu-me a veure a casa, i estigueu-vos prop meu, perquè ho recordi.

TREBONI
Hi estaré, Cèsar. (A part.) He d’estar-hi que els teus millors amics desitjarien tant, que estigués lluny.

CÈSAR
Veniu, bons amics meus, tastareu el meu vi, i com a amics marxarem tots plegats.

BRUTUS
(A part) Allò que sembla, Cèsar, no és allò que és, i el cor de Brutus només que de pensar-hi ja es deleix! (Surten.).

FI

2n Batxillerat-doc. 8

LA TRAGÈDIA GREGA

ÈSQUIL vs. EURÍPIDES

1- ÈSQUIL: ELS SET CONTRA TEBES (v.174-225)

EL COR: (v.174) Ió, divinitats amigues, que volteu, alliberadores, aquesta vila, mostreu com teniu cares les vostres ciutats! Penseu en les ofrenes d’un poble i, pensant-hi, socorreu-lo! Recordeu-vos dels misteris generosos en víctimes que la nostra ciutat us consagra.
(Entra Etèocles, amb uns pocs homes, indignat dels laments i els crits)

ETÈOCLES: A vosaltres ho demano, intolerables criatures: ¿és això el que val més, el que pot salvar la vila i donar confiança a aquest poble tancat dins les seves torres,- llançar-vos sobre les imatges dels déus custodis, cridar, xisclar, avorrició de la gent de seny? Ni en les desventures ni en la benestança dolça, no hagi de fer-me amb la nissaga femenil! Si domina, és una intractable insolència; si s’estemordeix, més de mal per a la casa i la ciutat. Avui mateix, corrent d’ací i d’allà amb aquestes fugues, heu escampat entre els nostres la veu exànime de la covardia. La fortuna dels de fora els portals en va esplèndidament servida, mentre nosaltres, part de dins, ens arruïnem nosaltres mateixos: vet aquí el que guanyes de viure amb dones! però, aquesta vegada, el qui no escolti el meu comandament, home o dona o el que d’entremig sigui, veurà deliberada contra ell una funesta sentència, i no s’escaparà, no, de les pedres homeieres del poble. (200) A l’home pertany, i la dona no hi deliberi, el de portes enfora. Estigues-te a casa i no provoquis més dany. ¿M’has sentit o no m’has sentit? ¿O és que parlo a una sorda?

EL COR: Oh car infant d’ Èdip, m’estemordeixo sentint el retruny, el retruny dels carros sonors, el crit que han llançat les boixes en fer girar les rodes, i els timons dels cavalls, que no se’ls adormen mai a la boca, els frens, fills de la flama.

ETÈOCLES: Què! ¿El mariner, per ventura és fugint de la popa a la proa que ha trobat la maniobra de la seva salut, a l’hora en què el bastiment treballa cara a l’onada marina?

EL COR: No, jo només m’he avançat a córrer sobre les antigues imatges dels nostres númens, confiada en els déus, al primer espetec de la funesta allau que s’esllavissa contra els nostres portals. Llavors m’he aixecat de por a suplicar els Feliços que estenguon sobre la nostra ciutat la seva defensa.

ETÈOCLES: Pregueu que la torre ens cobreixi de la pica enemiga! No és això cosa que ha de venir-nos dels déus? Però la dita és que els déus dela ciutat presa l’abandonen.

EL COR: Mai en els meus dies aquest aplec dels déus no m’abandoni! Mai jo no vegi la meva ciutat correguda a barreig i una soldadesca atansant-s’hi una flama devastadora!

ETÈOCLES: Mira que tot invocant els déus no em facis un mal compte; (225) perquè la disciplina és la mare de l’èxit que salva : així ho diu la raó.

2- EURÍPIDES: LES FENÍCIES (v.225-249/ 590-600 )

EL COR: Roca resplendent de foc, (v.225) torxa de dues flames per damunt dels cims bàquics de Dionís, vinya que cada dia fas rajar el fructífer gotim tot just acabat de brotar. Coves divines del drac i talaies muntanyoses dels déus i penya sagrada coberta de neu! Que sigui jo un cor del déu que balla confiat, després de deixar les valls de Febos, el centre del món.

Estrofa 2
Ara arriba Ares guerrer davant de les muralles i encén la sang enemiga contra aquesta ciutat. Que no s’acompleixi. Perquè són comunes les desgràcies dels amics i comuna la desgràcia per a la terra fenícia. Sang comuna, fills comuns han nascut d’Io, la de banyes d’or. D’aquestes penes me’n toca una part.......

Episodi I

IOCASTA: ... (a Polinices) Dos mals t’estàs cercant, fill, veure’t privat del que tens allà i morir aquí.És fora mida! Deixeu-ho estar! Deixeu-ho! Si dos es topen i cap dels dos no té seny, no hi ha mal pitjor.

COR: Déus, aparteu aquestes desgràcies i doneu als fills d’Èdip algun acord!

ETÈOCLES: Mare, passa el temps i la bona voluntat no arriba. No podríem afegir res més al que ja s’ha dit perquè jo, que ja tinc el poder, sigui el rei d’aquesta terra. Abandona els grans sermons i deixa’m. I tu, allunya’t de les muralles o moriràs.

POLINICES: En mans de qui? Qui és l’invulnerable que em lavarà un punyal mortal i no en prendrà part?

ETÈOCLES: Prop teu es troba i no ha vingut de lluny. Veus les meves mans?

POLINICES: Sí que les veig, perquè la riques és covarda i amiga de les dolçors.

ETÈOCLES: Per això has vingut amb tants d’homes contra un de sol que no val per res?

POLINICES: És millor un general segur que un d’audaç.

ETÈOCLES: Véns confiant en uns tractats que et salven de morir. (v.600)

EL TEATRE FORA DE L’AULA: ACTIVITAT EXTRAESCOLAR

EL MITE D'HÈLENA

1- (Introducció: LLUCIÀ : EL JUDICI DE LES DEES)

2- Col•lut. EL RAPTE D'HÈLENA:
1a part: El rapte (ambigu. Hèlena no defineix la seva actitud)
2a part : Hèlena culpa Paris del rapte, davant dels plors d’Hermíone.

3- HOMER:
• Ilíada, III: Príam i Hèlena: ticoscopia. L’estimació entre sogre i jove.
• VI: Hèlena i Paris, abans d’entrar en combat. Menyspreu cap a Paris per covard.
• Odissea, III: Hèlena es menysprea com a culpable de la guerra.

4- Eurípides, Hèlena: la dona com a pretext d’una guerra

C) HOMER: Ilíada, III. V.160 i ss.
(Els troians ancians) quan van veure que Hèlena s’acostava cap a la torre, els uns als altres, en veu baixa, es van dir paraules alades: “No és censurable que els troians i els aqueus de belles gamberes sofreixin penes durant molt de temps per una dona d’aquesta mena. Pel rostres s’assembla terriblement a les dees immortals; tanmateix, encara que sigui tal com és, que torni a les naus i que no es quedi per a desgràcia nostra i dels nostres fills en el futur. Així van parlar i Príam (el sogre) va cridar Hèlena: ”Vine aquí, filla estimada, seu al meu davant...Per a mi no ets culpable de res, els responsables són els déus, que m’han provocat la guerra, font de llàgrimes, contra els aqueus (grecs) ...A ell, Hèlena, divina entre les dones, li va respondre amb paraules :
“ Per a mi, sogre estimat, ets venerable. Tant de bo la mort m’hagués estat agradosa quan fins aquí vaig seguir el teu fill, abandonant el tàlem, els parents, una filla molt estimada i l’amable grup de els companyes de la meva edat. Tanmateix, això no va passar i ara em desfaig en llàgrimes ...

D) HOMER: Ilíada, VI. V.310 i ss.
Alexandre (Paris) li va dir: “Hèctor ... ara la meva esposa em renyava amb dolces paraules i m’ha incitat a la guerra, i a mi també em sembla que això serà millor, perquè la victòria fa canviar els homes. Ara, doncs, espera’m que em posi les armes de guerra, o ves-te’n, que jo t’aniré al darrere i crec que t’atraparé”.
Hèctor no li va dir res, però Hèlena li va dir paraules dolces com la mel: ”Cunyat meu, sí, d’aquesta terrible gossa ordidora de mals, tant de bo, el dia en què la mare em va infantar, una tempesta de vent se m’hagués endut a la muntanya o a l’escuma de la mar bramulosa ... però com que els déus han decidit aquestes desgràcies, almenys hauria d’haver estat l’esposa d’un home més coratjós.”

E) HOMER: Odissea, IV. v. 210 i ss.
Aleshores Hèlena va tenir una altra pensada. Tot d’una, al vi d’on bevien, hi va tirar una droga contra el dolor i la còlera, que feia oblidar tots els mals. Qui se la prengués, no vessaria llàgrimes avall durant un dia, ni que se li hagués mort la seva mare o el seu pare va ordenar que servissin el vi i va continuar parlant:
”mengeu que jo us explicaré unes quantes coses escaients. Odisseu, tot disfressat, ... va entrar a la ciutat dels troians i ningú no li va fer cas. Només jo el vaig reconèixer. Després d’haver matat molts troians amb el bronze esmolat, se’n tornà cap als argius i s’endugué informació abundosa. Llavors les troianes ploraven amb xiscles però jo, en el meu interior, me n’alegrava perquè el meu cor ja tenia ganes de tornar ràpidament a casa meva i em planyia per l’ofuscació que Afrodita em va causar quan em va dur allí, lluny de l’estimada terra paterna, allunyant-me de la filla, del llit conjugal ni de l’espòs, que en res no és inferior ni en enteniment ni en bona presència”.

F) EURÍPIDES: Hèlena. Pròleg
HÈLENA: ... Em dic Hèlena. Vull contar els mals que he sofert.
Un dia tres deesses, en beutat rivals,
Van presentar-se a Paris, en un sot Ideu,
Hera, Afrodita i la verge que de Zeus naixé,
Volent sentència per al plet de formosor.
La meva bellesa, si és bella la dissort,
Promesa al llit de Paris, va valer el triomf
A Cipris. Paris, desertant els seus boals,
Arriba a Esparta, ben segur del meu amor.
Hera, en la seva ràbia de no haver vençut
Les altres dees, li esventà el seu goig de mi,
I en comptes meu li dóna una imatge igual
a mi, que alena i que ha format d’un tros d’atzur.
El fill reial de Príam creu que em posseeix:
és una vana il•lusió! Les voluntats
de Zeus s’acorden amb els mals que estem passant;
car fa venir la guerra entre el món aqueu
i els infeliços frigis, per descarregar
la mare terra d’una turba de mortals
i fer conèixer el més valent de l’Hèl•lada
...
A mi va endur-se’m Hermes en uns plecs de l’atzur,
Coberta d’un núvol ...
I em deixà en aquesta casa de Proteu,
...
Perquè salvés de taca el llit de Menelau.
I aquí m’estic jo, mentre el dissortat marit,
Amb un exèrcit, ha empaitat els meus raptors
Fins al castell de Troia, reclamant-me a ells.
I moltes vides s’han perdut per mi ...
I jo, que tot ho he sofert,
sóc maleïda i semblo haver traït el meu
marit i encès per Grècia aquesta guerra gran.

Bibliografia:

Llucià, Diàlegs dels déus (L’esparver clàssic). Trad. Albert Berrio
Col•lut, El rapte d’Hèlena (F.B.M.) Trad. Francesc Cuartero
Gide, A., Teseu. Columna Trad. Francesc Parcerisas
Burnell, D. Vesuvius (Ed. Edunsa) Trad. Isabel Abad
Marinelli, S. Una història dins la història (Ed. Bruño)
Shakespeare, Juli Cèsar (Institut del Teatre) trad. Josep Mª de Sagarra
Plutarc, Vides paral•leles (F.B.M.Vol.IX) Trad. Carles Riba
Èsquil, Tragèdies. Vol II. FBM. Trad. Carles Riba
Eurípides, Les fenícies. Clàssics del Gall . núm. 4. Trad. Carme Llitjós
Homer, La Ilíada. Trad. Joan Alberich i Mariné. Edicions de la Magrana
" Odissea. " " " "
11. Fernández, Aurelio J.Teatro para clásicas Pedagogia teatral. Ñaque Editora. 2002
12. “ “ Dramatizaciones de Mitos y leyendas “”
13. Honrado Acedo, Manuela Teatro clásico en la escuela. Creative commons España. 2007
Millard, A. Welcome to ancient Greek (Passport Books. London 1981).
Paoli, M., Orbis pictus latinus (Artemis Verlag.1977)
Apici, L’art de la cuina (F.B.M.) Trad. Joan Gómez Pallarés
17. Canicio, Marisa i Cortiella, Anna, El teatre a l'escola. Guix: Elements d'acció educativa, ISBN 0213-8581, Nº. 192, 1993
Wessels, C. DRAMA. Ressource Books for Teachers. (O.U.P. 1987)
Mc. Guiness i altres Drama. Tècniques teatrals per a l’ensenyament (L’esparver. 1996)
Sarason, S. La enseñanza como arte de representación (Amorrortu editores. Buenos Aires 2002).

Adreces d’interès:

http://www.prosoponteatro.com/
http://www.teatrogrecolatino.com

http://proyectolaodisea.wordpress.com/el-despertar-de-las-musas/
http://eufrosine59.blogspot.com/
http://wwwteatrekaddish.com/
http://www.larieretateatre.es/

CARME LLITJÓS
cllitjos@xtec.cat

JA TENIM EL LLIBRE DEL CINQUANTENARI ...

2009-06-18T09:09:00.015+02:00

Ja tenim el Llibre de

Cinquanta Anys d'Història,

Cinquanta Anys de Vida

Pilar Salvatella i el Treball de Recerca de les alumnes:

Laia Núñez i Beatriz Rogel

taula rodona: "EL MÓN DE LA COMUNICACIÓ" (Acte del 50è Aniversari)

2009-06-09T18:25:00.002+02:00

Dijous, 11 de juny, a les 19.00h.

taula rodona:

"EL MÓN DE LA COMUNICACIÓ"

Hi intervindran:

CARLOS ZURIGUEL (Periodista)

ANNA BOSCH (Periodista - Corresponsal TVE)

MARTÍ FARRERO (Periodista polític)

TONI ALBIR (Fotògraf de premsa, agència EFE)
SÒNIA RIVAS (Periodista)

Moderarà la taula:

MANUEL CAMPO VIDAL (Periodista)

-ACTE OBERT A TOTHOM-

Lloc: IES SANTA EULÀLIA
Plaça de Pius XII, s/n.
l'Hospitalet de Llobregat

Metro L.1 Santa Eulàlia

JA TENIM EL PREMI !

2009-06-03T21:44:00.041+02:00

Ens han concedit el

2n PREMI de CATALUNYA

per la posada en escena de l’obra

EL LLARG DINAR DE NADAL

de T. Wilder

Ahir dimarts es va celebrar la festa de lliurament dels Premis Buero Vallejo, que atorga la Fundación Coca-Cola i que a Catalunya rep el nom especial de Premis Ovidi. La festa es va fer al SAT TEATRE, a Sant Andreu. Va ser una festa molt lluïda: hi va haver, per començar, l'actuació d’un il·lusionista. Van fer com als premis de veritat, canviant de presentador o presentadora a cada premi, per a cada grup, tant als guanyadors com als finalistes. Hi havia actors i actrius, entre les quals Sílvia Marsó. Formen part del jurat membres del Teatre Nacional de Catalunya i altres professionals, tots molt qualificats.

Després del lliurament de premis, el grup guanyador de la secció de Centres Culturals va presentar el seu treball: un Work in Progress de HAMLET, de Shakespeare. Va resultar interessantíssim i divertit, alhora que emocionant a les escenes més tràgiques, tant per als joves com per als familiars que ens hi van acompanyar.

Els components de

ELA – ελα TEATRE

estem molt contents !

L’ENHORABONA A TOTHOM, I MOLTES GRÀCIES!

Carme Llitjós

2n PREMI BUERO VALLEJO, de Teatre escolar, per al nostre grup ELA-ελα TEATRE

2009-05-29T20:00:00.021+02:00

La Fundació Coca-Cola, organitzadora del
PREMI BUERO VALLEJO
de Teatre Escolar,

ha concedit el 2n GUARDÓ de CATALUNYA a

ELA-ελα TEATRE

per la posada en escena de l´obra de teatre

EL LLARG DINAR DE NADAL

El lliurament del premi serà
el dia 2 de juny a les 19h
al SAT TEATRE C/ Neopàtria, 54 (Fabra i Puig)

Aquesta obra va ser estrenada en ocasió de la celebració dels 50 anys del nostre centre, el dia 11 de desembre de 2008, al teatre Joventut

taula rodona: "EL MÓN DE LES LLETRES" (Acte del 50è Aniversari)

2009-05-06T10:30:00.005+02:00

Dijous, 14 de maig a les 19.30h.

taula rodona:

"EL MÓN DE LES LLETRES"

Hi intervindran:

ARANTXA ILLGEN (Filologia Grega)

JOAN J. PUJADAS (Especialista en cultura popular de joves)

BLANCA NUÑO (Filologia Catalana)

JESÚS VILA (Escriptor)

DANIEL CAÑERO (Psicòleg)

JORDI QUILES (Corrector)

Moderarà la taula:

MERCÈ OTERO i VIDAL
(exprofessora i catedràtica de Llatí de

l’IES Santa Eulàlia)

-ACTE OBERT A TOTHOM-

Lloc: Centre Cultural Santa Eulàlia
Carrer de Santa Eulàlia, 60 (plaça interior)
L'Hospitalet de Llobregat
Metro L1 Santa Eulàlia
com arribar-hi...

El nostre grup ELA-ελα TEATRE va representar "ELS OCELLS" a l'IES EMPERADOR CARLES

2009-04-24T15:10:00.017+02:00

ELA-ελα TEATRE, el grup de teatre del Departament de Clàssiques de l'IES Santa Eulàlia (l’Hospitalet de Llobregat), va representar, amb un gran èxit, el passat divendres 17 d’abril a l’IES Emperador Carles (Barcelona) l’obra “ELS OCELLS” d’Aristòfanes, adreçada als/les alumnes de Batxillerat d’aquest centre.

Agraïm la col·laboració de tot el professorat de l'IES Emperador Carles que ha participat en l'organització i, especialment, del nostre bon amic i professor, en Joan Alberich, qui ens va convidar per tal que representéssim l'esmentada obra de teatre.

ELS OCELLS d'Aristòfanes:
la història d'uns homes que volien ser ocells
i viure més amunt del cel
per evitar que els déus els manessin.
Però, humans com eren,
la seva nova república també va ser humana.

Direcció: P. A. ANGELOPOULOS

Traducció al català i coordinació: CARME LLITJÓS

Correció lingüística: ÀNGELS AMORÓS

HOMENATGE AL PROFESSORAT - primeres promocions - ACTE del 50è ANIVERSARI

2009-04-21T17:54:00.014+02:00

El proper 23, Diada de Sant Jordi, a les 19:30 h. farem un Homenatge als/les Professors i Professores de les primeres promocions de l'IES SANTA SANTA EULÀLIA

ACTE OBERT A TOTHOM

Lloc: Centre Cultural
Carrer de Santa Eulàlia, 60 (plaça interior)
L'Hospitalet de Llobregat
Metro L1: Santa Eulàlia

Com arribar-hi

LECTURA DE POEMES DE Ma. ÀNGELS ANGLADA

2009-03-23T14:28:00.000+01:00

Alguns components d'ELA-ελα TEATRE, Joan Bonastre, Isaac García Oses, Ester Martínez i Clemon Morales, van llegir poemes de la professora i poeta Ma. Àngels Anglada a les III Jornades de Didàctica de les Llengües Clàssiques, celebrades els dies 13 i 14 de març.

Montserrat Tudela, directora de la Revista de Difusió del Món Clàssic - Auriga, va encertar-ho ben bé en dir que, segurament, Ma. Àngels Anglada hauria estat molt contenta de veure que uns joves, que no la van conèixer, s’havien interessat per la seva poesia, gènere que no acostuma a entrar en els gustos del jovent.

POEMES

Epidauros (Columnes d'hores)

Vine al matí, quan les disfresses dormen

I el gran calze daurat s'obre per a tu

Com suspès en el temps a mig descloure:

Sentiràs l'únic cor que ara delegues,

La remor guaridora de les fulles.

Com un auguri els pins es fan corones

I trenes serpejants de vinya-verge.

Per lligar al teu record tota la vida

Les pedres que acollien altes flames

De lliures mots i encara en són enceses.

Fràgils muralles (Columnes d'hores)

Fràgils muralles,

Arbres batuts pel vent entre les closes,

Com em recorden

Les reixes de silenci

Entre molts pensaments i la paraula!

Tantes vegades

Ens és negat, germans, dir cada cosa

Amb el nom clar que una vella sang dicta!

Antígona (Columnes d'hores)

Anant a Delfos, la sagrada, atura't

En el camí: florides de records

T'esperaran les pedres, el teu somni.

¿No sents com entre el blat l'aire es commou

I síl·labes ardides resplendeixen

Contra el tirà que canvia de nom?

Els mots d'una ombra, com espases, tallen

El temps, el vell tapís de sang i d'or.

Entre els fils esquinçats, la noia altiva

Les lleis dels déus escolta i el seu cor,

Els ossos blancs del seu germà somriuen

I es torna a cloure el temps com una flor.

Plany del germà (Columnes d'hores)

Després de les llàgrimes

Que ens han rentat els ulls

Del delicte de veure-hi

Quan són closos els teus,

Ens posem la teva mort

Ens posem el teu enyor

Vidres foscos que entelin

Aquesta claror impia, massa crua

De la vida que flueix

Sense pausa,

Sense tu.

Tirint (Columnes d'hores)

Fa temps que s'ha assecat la sang ardent dels prínceps

I les pedres serenes han ofert la collita

Dels seus antics secrets. Brillen entre les fulles

Taronges i llimones més que màscares d'or

I pel mar on el guaita esperà l'arribada

De les còncaves naus, només al lluny ancora

Un daurat repòs d'illes. L'amic grec amb somriure

Assolellat em lliura un intacte tresor:

L'alfàbrega olorosa on tanta llum alena.

D'Agàtias l'Escolàstic (Les germanes de Safo)

"Els nois no tenen la mateixa dissort que a nosaltres,

febles noies, ens ha tocat.

Ells tenen companys, amb els quals

bescanvien les penes amb mots confiats,

es lliuren a jocs que els conforten i enmig dels carrers

passegen mirant virolades pintures;

nosaltres, en canvi ni el dret no tenim de veure la

llum,

ans a casa amagades ens consumim en tristes

cabòries."

De Pynitos (Les germanes de Safo)

Ossos i un nom mut guarda la tomba de Safo,

Però les sàvies paraules seves són immortals.

No sé jugar amb màscares (Les germanes de Safo)

No sé jugar amb màscares, amics.

Estimo massa les paraules nostres

De molts llavis de cendra, crit i flama.

No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa

D'uns pocs pensaments clars

Ni per bastir-me, en arbres de misteri,

Nius de somnis remots. A la cruïlla

Dels camins de la nit, la veu ressona:

Hem escollit, en l'espera de l'alba

Els dards de la veritat, o un dur silenci.

Columnes d'hores (1965-1990) Barcelona: Columna, 1990.

Les germanes de Safo: antologia de poetes hel·lenístiques. Barcelona: Edhasa, 1983; Barcelona: La Magrana, 1997.

MISSA EN RECORD D'EN JOAN CASTELLANOS

2009-03-23T11:14:00.000+01:00

DILLUNS 23 de MARÇ, a les 19.30, a l'església dels Caputxíns de Sarrià es celebrarà una missa en record d'en Joan Castellanos. Gràcies d'antuvi a tots els que hi vulgueu assistir.

Cordialment,
Eulàlia Roca

CICERÓ AL SEGLE XX

2009-03-20T22:59:00.029+01:00

Enguany, a l’hora de preparar l’estudi de l’oratòria ciceroniana, teníem una eina que semblava ben útil: l’estudi dels discursos de Barack Obama des de la perspectiva del gran orador llatí, fet per l'escriptora Charlotte Higgins. Amb l’exemple de l’ús dels recursos ciceronians en els discursos del candidat, en aquells moments, a la presidència dels Estats Units, el tema, enguany, ha passat molt més fàcilment. Crec que també hi ha influït el fet que ho treballéssim amb els alumnes de nocturn, més adults que els de diürn i, potser, més interessats en temes de política.

Com cada any, els vaig proposar l’exercici de redactar, pel seu compte, un text amb l’estructura apresa (exordi, narració, confirmació, refutació i peroració), i enriquit amb l’ús de determinades tècniques o recursos estilístics (captatio benevolentiae, tricolon, anàfores, etc.) En Luis Nguema, del 2n C de batxillerat, m’ha enviat el seu, un cop corregit. A veure què us sembla.

DISCURS CICERONIÀ

L'ÀFRICA DESTROSSADA

No és ni molt menys el millor continent del món, ni molt menys el més ric dels cinc que hi ha, ni la gent que l'habiten són els millors, només és un continent que requereix el mateix tracte que els altres i la gent que viu allí demanen el mateix respecte que els altres.

Jo no sóc un polític, tampoc sóc un culte, només sóc un alumne al qual la seva professora li ha demanat redactar un tema i el primer que li ha arribat a la ment és parlar del seu desgraciat continent. Sóc un dels milions de joves africans condemnats a dur damunt el pes de la reconstrucció del seu destrossat continent; sóc un dels milions de joves negres que en la seva infantesa no van poder somiar amb els angelets, en la seva infància no van poder veure els dibuixos animats i en la seva adolescència i maduresa no poden parlar de les noves tecnologies ni dels nous invents moderns com ho fan altres joves agraciats sinó planificar en com treure de la misèria els seus familiars i aplanar el camí per a les futures generacions. Pertanyo a la generació encarregada d'ampliar un camí que van planejar uns revolucionaris: aquell jove advocat de Johanesburgo (Nelson Mandela) que va lluitar per aconseguir la igualtat de negres i blancs, i va exigir els drets civils de la seva gent a Sud-àfrica; d'aquell afusellat, esquarterat i cremat (pels colons belgues) polític del Congo (Lumumba) que només volia la independència del seu país; finalment, d'aquell que va ser un excel·lent militar i president de Cap Verd, assassinat per ordres de l'expresident francès Bles Campore que només exigia que els països africans no paguessin els injustos i pervertits deutes externs que segueixen assolant gairebé tots els països del meu estimat continent fins ara fent-los patir la pobresa extrema.

Vivim en el món de la globalització, vivim en el món de la corrupció, vivim en el món de l'opressió, vivim en el món del colonialisme imperial. Aquest món no pot estar en pau havent-hi països rics i països pobres, gent de primera i gent de segona explotats per les grans multinacionals, on impera la llei del més fort, el míssil contra la llança, l'opulència contra la misèria, les dependències polítiques i econòmiques, la submissió d'uns països a uns altres i on no hi ha dret sinó obligació. Jo no demano la pau, primer vull la igualtat de tots davant les lleis i la justícia, perquè, quan un país tercermundista és espoliat i condemnat al deute extern, no hi haurà pau; quan un pais és ocupat sense justificació, no hi haurà pau; mentre que una raça es cregui superior a les altres, no hi haurà pau; si el teu benestar significa la meva pobresa, no hi haurà pau.

Occident ven la seva tecnologia, la seva investigació i desenvolupament sempre degradant als altres. Venen a l'Àfrica com un continent ximple i miserable, pot ser que ho sigui, però digueu-me quin continent pot suportar la deportació, esclavització de la seva gent i el robatori de les seves riqueses durant més de cinc-cents anys. Quan se li demana als FMI (Fons Monetari Internacional) que busquin solucions per als països amb dificultats per a desenvolupar-se per si sols, els diuen que han d'estrènyer el cinturó a una població que ni tan sols té cinturó. La vida és molt complexa com per a donar solucions tan simples i senzilles. Mentre tu et posis a dieta per aprimar-te i jo em mori de fam, no hi haurà pau; mentre es vessi sang per interessos polítics i econòmics, no hi haurà pau; mentre tu acompanyis el teu fill a Disney World i jo el meu a la tomba, no hi haurà pau.

A mi em queda un llamp d'esperança en el meu cor i sé que el meu continent sortirà d'aquesta situació, però ho aconseguirem només si el primer món ens dóna l'oportunitat d'actuar amb llibertat, si ens deixen prendre les nostres pròpies decisions i, això va per a la meva gent -deixem la violència i fem el que hem de fer- i fem el que és millor per a tots nosaltres, i, només fent això, Déu tornarà a mirar a aquest nostre benvolgut continent. Només, actuant així, podrem juntar les nostres mans i dir en veu alta que s'ha acabat la tempesta! El cel s'aclarirà i podrem veure un llamp de sol il·luminant els nostres fronts i el nostre horitzó, i podrem veure les coses molt clares.

No dic que jo vagi a canviar el món, però us garanteixo que inspiraré la ment perquè canviï el món.

Moltes gràcies. Déu sigui amb vosaltres!

Luis Nguema,

2n C de Btx. Nocturn

IES SANTA EULÀLIA

I ara, si també us interessa llegir l'article escrit per la Charlotte Higgins al diari The Guardian el passat 26 de novembre, aquí el teniu:

Los discursos de Obama son admirados por muchos, y analizados hasta la última coma, pero según Charlotte Higgins, uno de sus aspectos más interesantes es la enorme deuda contraída con la oratoria romana.

En la carrera electoral a la presidencia estadounidense, la revista digital Slate propuso una serie de definiciones para los “obamaísmos” [por la manera de hablar del presidente de los EE.UU.; con Bush hubo “bushismos”; N.T.] Una de ellas era: “Barócrates.- Oscuro filósofo griego, pionero del método de enseñar, según el cual las grandes cuestiones se plantean como interrogantes y luego se eluden.”

Pero había otros guiños en Barack Obama que aludían a la Grecia y Roma clásicas. Cuando aceptó la nominación del Partido Demócrata, lo hizo frente a un decorado de columnas dóricas. Los republicanos dijeron que le traicionaban sus delirios de grandeza: éste era el templo del cual Obama emergería como un semidiós griego. ([El humorista gráfico] Steve Bell también percibió el aire romano de esta imagen, y dibujó a Obama como emperador togado.) De hecho, el significado de aquellas columnas iba mucho más lejos de lo que creyeron los republicanos. Recordaban a la Casa Blanca, la cual, a su vez, sintetiza algunos de los rasgos visuales de la República romana, en la que se basa la Constitución estadounidense. Recordaban al Lincoln Memorial, frente al cual Martin Luther King pronunció su discurso “Tengo un sueño” (I have a dream), que a su vez, recuerda al monumento en el cual se inspira el Lincoln Memorial, el Partenón. Acercándonos, de ese modo, simbólicamente a Atenas, la cuna misma de la democracia.

Así se ha planteado la cosa: para entender los próximos cuatro años de política norteamericana, vamos a tener que entender algo de la política de la Grecia y Roma clásicas.

Ha habido muchos aspectos controvertidos en estas elecciones presidenciales, pero si una cosa está fuera de duda es la habilidad de Obama como orador, uno de los factores más importantes -quizás el más importante- en su victoria. La abrumadora cantidad de personas que acudían a verle hablar le colocan a mucha distancia de sus rivales. Recuérdese, una vez más, la política de la Atenas clásica, donde el discurso público a los votantes era el motor de la política, y donde el arte de la retórica maduró al paso de la democracia.

Obama se ha sacudido de encima la tendencia de los últimos presidentes -sin excluir a Bill Clinton- de rebajar el nivel intelectual de sus discursos. El libro de Elvin T. Lim, The Anti-Intellectual Presidency: The Decline of Presidential Rhetoric from George Washington to George W Bush [La presidencia anti-intelectual: el declive de la retórica presidencial desde George Washington a George W. Bush] somete la oratoria presidencial a análisis estadístico. La conclusión a la que llega es que hace 100 años los discursos se daban a un nivel de lectura propio de un universitario. Ahora se dan a un nivel de secundaria [8th grade]. En contraste, los discursos de Obama resultan halagadores para su audiencia. Sus mejores discursos son hábiles creaciones literarias, ricas, como las columnas dóricas, en alusiones; su manera de expresarse evoca conscientemente frases de Lincoln y King, Woody Guthrie y Sam Cooke. Aunque tiene guionistas que le escriben los discursos, buena parte del trabajo la realiza el propio Obama. (Jon Favreau, el joven de 27 años que encabeza el equipo de guionistas de Obama, ha declarado que su trabajo es como ser “el entrenador de bateo de Ted Williams”). James Wood, profesor de crítica literaria en Harvard, ya ha realizado una atenta lectura de su discurso de victoria electoral para el New Yorker. ¿Alguien se imagina lo mismo con un discurso de George W. Bush?

En más de una ocasión, el adjetivo que se ha empleado para describir la habilidad oratoria de Obama es el de “ciceroniano”. Cicerón, el prominente político romano de los últimos tiempos de la República, fue ciertamente el mayor orador de su época, y uno de los mayores de toda la historia. Un acérrimo defensor de la constitución republicana cuya crítica de Marco Antonio condujo a su asesinato en el año 43 a.d.n. E.

Durante la República romana (y en la Atenas clásica) la política no era otra cosa que oratoria. En Atenas, cuestiones como declarar o no la guerra a un estado enemigo eran decididas por el electorado al completo (aunque, todo sea dicho, muchos ni se molestaban en participar) en un debate abierto. La oratoria era la habilidad política por excelencia, de cuya maestría dependía el poder. Resulta poco sorprendente, pues, que la oratoria fuese rigurosamente analizada y su estudio, organizado en grado sumo. Los griegos y los romanos, en resumen, conocían todos los recursos retóricos, y dieron nombre a la mayoría de ellos.

Y resulta que Obama también los conoce. Una de las técnicas de Cicerón más conocidas es su uso de series de tres para destacar las tesis de su discurso: el tricolon. (El ejemplo más famoso de tricolon latino no es de Cicerón, sino de César: “Veni, vidi, vici” -Llegué, vi, vencí-). Obama utiliza libremente el tricolon. Un ejemplo: “Esta noche, nos reunimos para afirmar la grandeza de nuestra nación, no por la altura de nuestros rascacielos, ni por el poder de nuestro ejército, ni por las dimensiones de nuestra economía...” En este pasaje, de su discurso en la convención demócrata del 2004, Obama también usa la técnica del praeterito: atraer la atención sobre un tema por la vía de eludirlo. (Deja de lado la altura de los rascacielos en Norteamérica, etc., pero, en haciéndolo, nos recuerda su importancia.)

Uno de mis recursos favoritos de todos los que utiliza Obama es el uso de la frase “un joven predicador de Georgia”, que empleó cuando aceptó la nominación demócrata en agosto, sin nombrar a Martin Luther King. El nombre para esta técnica es el de antonomasia. Un ejemplo de Cicerón es la manera en que se refiere a Fénix, el mentor de Aquiles en La Ilíada, como “senior magister” (el viejo profesor). En ambos casos, se establece una intimidad entre el orador y el auditorio, la halagadora idea de que todos sabemos de qué estamos hablando sin que nadie tenga que explicarlo. Humaniza el carácter: King no era entonces sino un hombre joven. Mencionando Georgia localiza la referencia. A Obama le gusta nombrar los lugares de Norteamérica para dar impulso a su retórica, como en su discurso del 4 de noviembre: “Nuestra campaña... empezó en los patios traseros de Des Moines y las salas de estar de Concord y los porches de Charleston”, lo cual, por supuesto, es otro tricolon.

Los recursos retóricos favoritos de Obama, según parece, son la anáfora y la epífora. La anáfora es la repetición de una misma expresión al comienzo de cada frase. Una vez más, en su discurso del 4 de noviembre: “Es la respuesta que nos dio el ensanchar los límites de nuestras escuelas... Es la respuesta de la que hablan los jóvenes y los viejos... Es la respuesta...” La epífora es lo mismo, pero al final de la frase. Del mismo discurso (y una vez más, un tricolon): “Vivió lo suficiente para verles luchar, hablar en defensa propia y conseguir el derecho a voto. Sí, podemos.” La frase “Sí, podemos” (Yes, we can) cerrará los siguientes cinco párrafos.

La repetición de ese “Sí, podemos” también podría recordar más al estilo de prédica pregunta-respuesta de la iglesia norteamericana que al de la retórica clásica. Y, por descontado, Obama recibió la influencia en su día de congregaciones nutridas de predicadores enérgicos y efectivos. Pero James Davidson, profesor de historia clásica en la Universidad de Warwick, señala que este estilo de prédica se origina asimismo en la Grecia clásica. “La tradición de la oratoria clásica fue central en la iglesia en sus comienzos, cuando la retórica era una de las partes más importantes de la educación. A través de los sermones, la iglesia incorporó la tradición retórica de los clásicos. Los Estados Unidos la han preservado, señaladamente en la iglesia afroamericana.”

No solamente en los pormenores del perorar recuerda Obama a Cicerón. Como Cicerón, Obama es abogado. Como Cicerón, Obama es un escritor de enorme talento: Dreams From My Father, el primer libro de Obama, entrará seguramente en el cánon literario estadounidense. Como Cicerón, Obama es un “novus homo” (la frase latina significa “hombre nuevo”, en el sentido de hecho a sí mismo). Como Cicerón, Obama entró en la política sin apoyos familiares (a diferencia de Hillary Clinton) y sin historial militar (a diferencia de John McCain). La tradición romana dictaba que había que contar con ambas cosas. El talento que compensa esa carencia, y que también comparte Obama con Cicerón, según Catherine Steel, profesora de lenguas clásicas en la Universidad de Glasgow, es la habilidad para “crearse una genealogía de antepasados: pero no biológicos, sino intelectuales. Para Cicerón fueron Licinio, Craso, Escipión Emiliano y Catón el viejo. Para Obama, Lincoln, Roosevelt y King.”

Steel señala también cómo la oratoria de Obama se rige por el ideal tripartito delineado por Aristóteles, quien afirmó que la buena retórica debería consistir en una mezcla de páthos, lógos y éthos (emoción, discurso y carácter). En la proyección del éthos es donde Obama descolla particularmente. Considérese el siguiente pasaje, tan rotundo: “Soy hijo de un hombre negro de Kenya y de una mujer blanca de Kansas. Crecí con la ayuda de un abuelo blanco que sobrevivió a la Depresión para servir en las tropas de Patton durante la Segunda Guerra Mundial y de una abuela blanca que trabajó en una cadena de montaje de bombarderos en Fort Leavenworth mientras su marido estaba al otro lado del océano. He ido a algunas de las mejores escuelas de América, y he vivido en una de las naciones más pobres del mundo.” Consigue transmitir la sensación de que no solamente será capaz de revitalizar el sueño americano, sino de que él mismo personifica -de hecho, en cierto sentido, es- el sueño americano.

En inglés [y, de manera parecida, también en castellano, N.T.], cuando empleamos la palabra “retórica”, por lo general va precedida de la palabra “vacía”. La retórica tiene mala reputación. McCain advirtió de que el electorado “podría verse engañado por una elocuente, pero vacía, llamada al cambio.” Agudamente, Clinton hizo notar que “la campaña se hace en verso, pero se gobierna en prosa.” Los atenienses también conocían los peligros de que la muchedumbre se dejase arrastrar por un demagogo (ellos inventaron la palabra) persuasivo pero sin escrúpulos. Y fue el político romano Catón -podría haber sido McCain- quien dijo lo de “Rem tene, verba sequentur”: a quien se atiene a los hechos, flúyenle las palabras.

Cicerón era muy consciente de eso. En su libro De oratore argumenta que la verdadera elocuencia sólo puede conseguirse si el orador ha conseguido el más alto nivel de conocimiento, “de otro modo, lo que diga sólo será verborrea, huera y ridícula filigrana”. El verdadero orador es quien guía con un ideal cívico su práctica ciudadana, y cuya retórica, lejos de ser vacía, es deliberada, racional, capaz de organizar minuciosamente las ideas y los argumentos para hacer progresar al estado de manera sabia y segura. También está claro lo que Obama trata de expresar: su proyecto es unir la retórica, el pensamiento y la acción en un nuevo tipo de política que evite un bipartidismo estrecho. ¿Pueden convertirse las palabras de Obama en hechos? La presidencia de George W. Bush nos proporcionó todas las pruebas de que un hombre que tiene serios problemas para manejar las preposiciones, los tendrá también para gobernar la nación. Sólo nos cabe esperar que la presidencia de Obama sea todo lo contrario.

Traducció per a www.sinpermiso.info: Àngel Ferrero

L'obra "LES FENÍCIES" d'Eurípides, traduïda al català per la nostra companya CARME LLITJÓS

2009-03-20T15:09:00.009+01:00

El grup ELA-ελα TEATRE, que funciona des de fa vuit anys al nostre centre, sovint es troba amb la dificultat d’haver d’entrar en contacte amb unes traduccions excel·lents de les tragèdies i de les comèdies gregues, però amb una certa dificultat en la comprensió i assimilació del seu vocabulari. És per això que els responsables del grup, l’Àngels Amorós, l’Attis Angelopoulos i jo mateixa, Carme Llitjós, ens proposem la tasca de treballar els textos amb els components del grup i, fins i tot en certs casos, d’arribar a la conclusió que cal una nova traducció.

Aquest va ser el cas de Les fenícies d’Eurípides i per això em vaig posar, ja fa cinc anys, a traduir la tragèdia completa amb un vocabulari el més fidel possible a la força del text en grec clàssic però alhora més a la mà dels joves del nostre grup.

Més tard se l’han llegit amics i coneguts d’altres especialitats i sembla que l’objectiu ha estat assolit. Si aquesta traducció pot arribar a ser un vehicle de difusió més gran del text d’Eurípides, n’estaré ben contenta.

Resulta difícil justificar una traducció d'Eurípides si no és pels canvis dels temps. La nostra societat, ben cert, ha fet un gran pas cap a la difusió dels coneixements, de la informació i de la formació a qualsevol racó del món (o gairebé) gràcies a les noves tecnologies. Elles mateixes, però, carreguen de força la cultura dominant i fan estèril gran part del bagatge amagat, diguem-ho així, als nostres ordinadors, a les biblioteques o a les llibreries. Paradoxalment, la velocitat de la tècnica que ho apropa tot físicament, alhora marca un ritme vital que allunya allò que demana reflexió lenta i pacient, com és la lectura dels clàssics.

LES FENÍCIES

Autor: Eurípides

Col·lecció: Clàssics del Gall

Eurípides va néixer l'any 485 abans de Crist. Va ser un dels grans escriptors grecs clàssics. Conreà la poesia i el teatre a través d'un total de 19 drames, que han estat conservats i que demostren que va ser un escriptor tràgic de mèrit incomparable.

El conflicte irresoluble plantejat a l'obra que ens ocupa és un episodi del cicle mític de la família real de Tebes. Èdip, el rei, porta a les espatlles la maledicció de matar el seu pare i casar-se amb la seva pròpia mare, tot com a conseqüència de la irresponsabilitat del seu pare, Laios, que el va engendrar contra la voluntat dels déus.

Descoberta la infàmia, Èdip és decantat pels seus fills que es disputen el poder i acorden assumir-lo alternativament. L'incompliment del pacte per part d'Etèocles, el primer a ser rei, té conseqüències terribles.

"LES FENÍCIES" POSA SOBRE LA TAULA UNA COLLA DE TEMES BEN ACTUALS QUE EL LECTOR ANIRÀ DESCOBRINT SEGUINT EL FIL DEL TEXT, MOLT MÉS PELS RAONAMENTS INTERCANVIATS ENTRE ELS PERSONATGES QUE NO PAS PER L'ACCIÓ MATEIXA.

Introducció, traducció i notes:

CARME LLITJÓS I PASCUAL

+informació...

taula rodona "EL MÓN DE L'ESPECTACLE" (Acte del 50è Aniversari)

2009-03-18T15:30:00.000+01:00

Dijous, 19 de març, a les 19.30h.

taula rodona:

"EL MÓN DE L'ESPECTACLE"

Hi intervindran:

SERGI ALBERT (Sport consulting, exàrbitre

i comentarista esportiu)

ARIADNA MUÑOZ (Dinamitzadora cultural)

MIQUEL MONTES (Director Tècnic de FOCUS -

espectacles de gran format)

JAUME CERCÓS (Químic i il·lusionista)

RICARDO BRU (Hipnotitzador i mentalista)

JORDI CONDAL (Enginyer municipal

i muntador de performances)

ACTE OBERT A TOTHOM

Lloc: Centre Cultural

Carrer de Santa Eulàlia, 60 (plaça interior)

L'Hospitalet de Llobregat

Metro L1: Santa Eulàlia

com arribar-hi...

JOAN CASTELLANOS I VILA EN EL MEU RECORD

2009-03-14T18:54:00.030+01:00

Joan Castellanos i Vila, professor de català i de grec i traductor dels clàssics, va morir el passat dia 5 de març.

Nascut a Barcelona el 1941, va ser professor de llengua grega i catalana a la Universitat de Girona (1969-1972), catedràtic de grec a l’ensenyament secundari i, posteriorment, professor associat a la Universitat Autònoma de Barcelona (1996-2002). També fou membre del “Consell d’Ensenyament del Català” i de la “Comissió Tècnica Avaluadora de l’Ensenyament del Català”.

Va publicar quatre volums dels "Discursos d'Isòcrates" a la Fundació Bernat Metge, a més de fer edicions divulgatives de Sòfocles i Hesíode.

Una vegada la Montserrat Roig em va comentar les següents paraules d’un poeta: “El millor acte d’amor és la memòria”.

Per a mi, en Joan sempre és i serà a la meva memòria, doncs com molts d’altres, ell és part de la meva vida. En Joan va ser com la meva Musa. Vaig ser el seu deixeble i, a més, em va influenciar i, sobretot, va insistir als meus pares per tal que jo m’animés a fer Filologia Clàssica...ho va aconseguir.

He de dir que va ser un privilegi tenir-lo tant de professor de Grec a l’IES “Lluís de Requesens” de Molins de Rei, durant els cursos del nocturn: 1975/76 (6è de Batxillerat) i 1976/77 (COU) com de Secretari de l’Institut…ell era el meu Cap i jo l’administratiu, a la Secretaria. Gràcies a ell, vaig aconseguir aquesta feina…no ho oblidaré mai.

Recordo que m’enviava sempre els alumnes que suspenien perquè els donés classes particulars.

Sincerament, em falten paraules per expressar els meus sentiments cap a ell. Era una gran persona, un gran professor i un amic molt especial, és a dir, jo, adolescent, el tenia considerat com a un mite. Jo relacionava en Joan amb en Lluís Llach, Kavafis, Moustaki, etc. No sé el perquè, o potser sí que el sé.

En Joan era sensible, engrescador, era amant tant de la Grècia Clàssica com de la Grècia actual, sabia seduïr-nos…per tal d’enamorar-nos de tot el relacionat amb el Món Clàssic. Era un savi…les seves classes, sovint eren informals, divertides i, per tant, aconseguia que ens estiméssim el grec. També el recordo, evidentment, com un gran defensor de la llengua catalana…

Estic molt emocionat!!! Ara us deixo aquí amb el mateix fragment d'en Joan que ha estat sempre a peu de pàgina des que va néixer aquest blog, i també enllaços per si voleu conèixer més d’en Joan…

Josep L. D'Ocon

classiEPIGRAMES

2009-03-05T20:22:00.008+01:00

Epigrama :

A la literatura grega clàssica els epigrames són composicions breus, sovint de caire nostàlgic per algun mort, que apareixen als epitafis. En tenim una bona mostra a l’edició de Ma. Àngels Anglada, Les germanes de Safo, publicada en edició bilingüe per Edhasa l’any 1989 i reeditat només en la traducció catalana per Clàssics l’esparver d’Editorial la Magrana.

A la literatura llatina, acostuma a ser una composició poètica breu, de to satíric i contingut moral, social, polític. El màxim representant és Marcial.

Relacionat amb el sirventès i les gloses populars, encara vigents a alguns pobles de Mallorca, com és tradició a les festes de Sant Antoni de sa Pobla.

Aquests dies a classe de 1r de Batxillerat hem estat practicant una vegada més l’ús de les preposicions i intentant fixar-ne el significat. Hem parlat de la paraula epigrama com a terme compost amb la preposició ἐπί. N’hem llegit uns quants dels diferents tipus i després hem jugat a composar-ne nosaltres mateixos.

Alguns alumnes van preferir un tema comú: l’examen del dia anterior. D’altres van voler fer-ho sobre alguna experiència seva personal.

Carme Llitjós

L'EXAMEN DEL DIA ABANS

Que n’era de fàcil l’examen

I que preparada que anava

Ben ràpid el vaig acabar!

I, a més, jo, sense el vocabulari!

Doncs un 10 no em puc esperar.

Bàrbara Almansa, 1r B

**********

Quin paisatge més bonic!

Ja l’havíem vist abans

Però amb la llum d’aquell dia

Nou del tot em va semblar

Per això no vaig entendre

Si eren arbres o rierons

El que es veia entre els turons

Anònim

**********

M’agrada la matèria

Que macos són els signes!

Que bonica és la cultura!

Però allà també hi ha...

LA GRAMÀTICA!.

Wasima Khayat, 1rB

**********

És facilet l’examen,

Deia la professora.

Un bonic full em dóna,

Traduccions, només?

Giro full i dic:

Facilet!... trauré un 8!

Edgar Balsa, 1r B

**********

ENTRENAMENT FALLIT

L’entrenament? Ahir, fantàstic

Tant que tinc el braç fet un fàstic

A la pilota, primer, ben fort li donava

Però al final ni a mig camp arribava.

Bàrbara Almansa, 1r B

**********

NOCTURN

Volen treure el Batxillerat nocturn!

Molts estudiants es molesten:

Encara que no sigui rentable,

Per la gent que treballa,

És l’únic camí viable.

Diuen que és per faltes d’assistència,

Però mira el Parlament,

Cada dia hi va menys gent!

Laura Moya, 1r C